Hi transitem cada dia, com qui diu, i ens sembla que hi ha estat des de sempre. Passa amb els carrers, amb les places i en general amb qualsevol via o espai pública. Però no. I la plaça Guillemó, aka de les Arcades, no és una excepció. De fet, és relativament recent: sabíem, perquè ens ho ha explicat Enric Dilmé, que la va projectar l’arquitecte i urbanista català Joan Margarit Serradell (1908-1997) a mitjan anys 50, per encàrrec de Bonaventura Rebés, probablement en paral·lel al Park Hotel. Sabíem també, perquè ho hem vist en l’estupenda fotografia de Fèlix Peig –aquella Missa de campana amb motiu del Dia de la Unió Andorrana, que se celebrava tradicionalment el 15 de maig– que el 1961 encara estava mig oberta pel costat del carrer Alzinaret. I sabíem finalment que dotze anys més tard, el 1973, faltava per completar un dels braços de Mossèn Cinto Verdaguer. Però el que no sabíem era la petita història del gratacel horitzontal –si li diuen així a la baluerna d’Illa Diagonal, nosaltres no serem menys– que tanca les Arcades pel costat del Cap del Carrer. Fins ara, és clar, i de nou gràcies a Dilmé, aquí amb l’honorable barret d’historiador. 

El projecte, en fi, porta la firma de Jordi Masgrau Boschmonar (Banyoles, 1928-2015), arquitecte municipal de Girona i pare, entre d’altres, de l’església de Sant Pau i de l’hotel Fornells Park, a Girona, i de l’edifici del Club Natació Banyoles i de la clínica Salus Infirmorum, a la seva ciutat natal. Masgrau forma part de l’extensa nòmina de notables arquitectes catalans que van desfilar a la segona meitat del segle XX entre nosaltres i que van ajudar a configurar el paisatge urbà que coneixem. Dilmé els ha anat exhumant un a un, i el resultat és El darrer segle i mig d’arquitectura andorrana, que Anem i el Col·legi d’Arquitectes publicaran pròximament. Està datat el juliol del 1961 i Dilmé el descriu en termes summament elogiosos: “Es tracta d’un immoble de planta rectangular que va tancar definitivament, a l’inici de la dècada dels 60, l’única plaça porxada del país”. En realitat faltava encara el braç de Mossèn Cinto Verdaguer que dèiem fa un moment, i la mitja ala del bloc que toca a l’Alzinaret, però ara no ens posarem llepafils. Continua Dilmé: “La finca ocupa la totalitat de la façana sud-est i s’identifica amb els números 7 i 8 de la plaça. Presenta una façana simètrica amb una planta baixa porxada sobre pilars quadrats de granit i voltes de mocador que absorbeix, a través d’un tram d’escala, la connexió de la plaça amb el carrer Isabel Sandy. A sobre es desenvolupa un cos de tres plantes arrebossat [i recentment pintat d’un discutible color marronós, hi afegim nosaltres]. El conjunt es remata amb un llosat trencat amb llucanes de les mateixes dimensions de les obertures inferiors”. Fins aquí, la pura descripció. En endavant, els elogis: “Estem davant d’una composició serena i ben resolta de caràcter urbà i pirinenc, elegant i de major qualitat que la majoria d’immobles que es bastien aquella dècada al país.” Hi podríem afegir de nou la sorprenent escala i modernitat del conjunt: recordin que estem parlant de l’Andorra del 1961!

Aquest bloc d’habitatges va ser un dels dos projectes andosins de Bosch. L’altre és el xalet de fusta sobre sòcol d’obra que li va encarregar la família Rebés al carrer de les Canals, que durant molts anys ha exercit com a seu d’Editorial Andorra i que encara avui sobreviu com a residència familiar. 

Però tornem a la plaça Guillemó, obra aquesta de Margarit i que a mitjan anys 50, quan Rebés li fa l’encàrrec, es va convertir en la majoria operació urbanística que mai s’havia vist al país, diu Dilmé. La planta és rectangular i fa 37 per 32 metres, i contrasta amb l’estretor del teixit urbà que l’envolta. A banda dels revestiments de granit i de les mansardes de pissarra, l’element més destacat són òbviament els porxos, de clara estirp mediterrània, en què Margarit va recórrer a les voltes de maó pla. Amb èxit incontestable, conclou Dilmé, perquè la nomenclatura popular, plaça de les Arcades, s’ha acabat imposant a l’oficial. Li hauria pogut fer ombra el colossal projecte que el mateix Bonaventura Rebés va concebre per a la plaça que avui porta el nom de la família a la capital: havia de ser unes galeries comercials subterrànies, dues plantes sota l’actual plaça, amb un centenar de botigues, restaurant panoràmic i la boca d’un telefèric concebut com a peu de pistes que connectés directament amb Prat Primer. El va encarregar el 1956 l’interiorista català Bartomeu Llongueras, pare de l’avinguda de la Llum barcelonina. Es va quedar al calaix.