Jordi Casamajor i David Gálvez sintetitzen en un volum dos decennis de recerca sobre els gravats rupestres del Pirineu.
Hem parlar unes quantes vegades d’aquesta dèria marciana del lauredià Jordi Casamajor de caçar petròglifs per les nostres muntanyes. N’ha documentat prop de tres milers, un bon grapat dels quals literalment inèdits: bé perquè se n’havia perdut la pista, colgats per la vegetació o enfilats a cims recòndits, bé perquè els padrins que en conservaven memòria no havien tingut mai, com és natural, cap necessitat de deixar-ne constància. Ell, sí. Els ha anat publicant amb paciència d’ermità al blog personal i en articles dispersos avui pràcticament introbables, i ara sintetitza l’oceà de petròglifs que ha anat herboritzant al llarg de dos decennis a Gravats rupestres d’Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya. Un volum essencialment gràfic, vocacionalment divulgatiu, delicadament editat per Anem i escrit a quatre mans amb David Gálvez, que entre els seus molts, diversos i pintorescos interessos compta també el de les pedres dretes i altres animals de companyia.
N’hi trobaran la referència d’un centenar llarg, els més representatius, rars i curiosos, agrupats en set blocs –cassoletes, fusiformes, inscripcions, figuratius, simbòlics, creus de terme i el calaix de sastre que ha anomenat populars– i cadascun amb la descripció, ubicació aproximada –Casamajor els té tots geolocalitzats però mai en revela les coordenades exactes per precaució, perquè tenim mala idea, què hi farem– i la interpretació, o més ben dit, col·lecció d’interpretacions més o menys fantàstiques que els han donat els arqueòlegs. Amb dues referències ineludibles: el nostre Pere Canturri, que apareix sempre, però sempre, al darrere de qualsevol investigació històrica, artística o patrimonial que emprenguem per aquí dalt, i naturalment això va també per l’art rupestre, i el cerdà Pierre Campmajó, la gran autoritat en la matèria, que n’ha catalogat prop de 10.000 i en sap tot el que se’n pot saber.
El llibre el repassaran quan tinguin una estona. I els advertim que de seguida els vindran unes rares ganes d’enfilar-se muntanya amunt. Però perquè se’n facin una idea, entre els andosins hi trobaran els sensacionals guerrers medievals de Rocafort, amb la panòplia reglamentària –armadura, escut, elm, espasa, llança– i que Casamajor es va donar el gust de descobrir i documentar per primera vegada. Hi ha també el conjunt de gravats fusiformes de Bixessarri, i tan amagat entre la bardissa i les penyes que, diu, “dubto molt que hi torni mai més”. Però la nineta dels seus ulls és la inscripció ibèrica URDALIKE, invocació a la divinitat Urdalir, el culte al porc senglar estès a l’època immeditament anterior a la cristianització per tots els Pirineus i que per primera vegada s’ha documentat en aquesta banda de la serralada. Immediatament després hi posa les bruixes i bruixots –aquesta és la seva interpretació, és clar– que se li van revelar en una pedra de cert bosc de Bolvir, a la Cerdanya, amb mirada estràbica, palmes sacrificials a les mans i que ell insisteix a interpretar com un grup de sacerdots en ple ritual, i també en ple èxtasi després de consumir bolets al·lucinògens.
Pot ser. Com diu Casamajor, ens falta la pedra Rosetta que ens permeti desxifrar el significat de tots aquestes gravats. “El que cada vegada tinc més clar és que tots, des de les cassoletes que poden tenir quatre mil·lennis d’antiguitat, tenen una clara voluntat comunicativa, són signes amb què aquells rebesavis nostres manifestaven la seva espiritualitat. No s’enfilaven a 1.500 metres d’alçada per dibuixar el tauler d’una mena de joc del marro, ni per gravar una dansa barroca, com han proposat alguns”. I és precisament aquest vessant espiritual, religiós i arcà el que a ell li interessa especialment, més enllà del costat artístic i arqueològic d’aquesta singular aventura: “Tots els llocs on es troben petròglifs, siguin signes o símbols cristians i precristians, estan impregnats d’una profunda espiritualitat que és fàcilment perceptible si t’hi acostes amb la disposició adequada”.
Serà qüestió de provar-ho. Però ara què en fem, d’aquest patrimoni que fins ara s’havia escapat de tots els inventaris? “Jo he fet la meva feina, sempre en solitari perquè en vint anys que fa que m’hi dedico mai cap administració s’hi ha interessat. El que puguin fer per conservar-lo i divulgar-lo és cosa seva. Pregunta’ls-ho a ells”.