S'imaginen entrar en una sala i topar-s'hi de cop amb una quarantena de peces originals de –entre altres– Antonio López i Barceló, Gargallo i Apel·les Fenosa, Oteiza i Chillida, Miró i Dalí, Manolo Hugué i Torres García, i, en fi, Miró i Picasso? Doncs això és el que passarà a partir de l'1 de juliol al CAEE, que ha programat sota el títol provisional de La revolució de l'escultura una exposició amb fons de la col·lecció d'art de l'Instituto de Crédito Oficial (ICO). D'acord, la procedència és pelet exòtica, i l'explicació és que es tracta de l'adaptació a la sala escaldenca de Transitar el siglo XX: dibujo y escultura es las colecciones del ICO, amb el museu d'aquesta institució dependent del ministeri d'Economia espanyol.

La revolució de l'escultura constitueix una proposta no direm que inèdita, però sí inusual per un grapat de bons motius. El primer de tot és que l'escultura ha sigut històricament una de les disciplines més negligides en les nostres sales i museus. Facin memòria: Judith Gaset va estrenar fa uns anys la sala de Govern al Parc Central, a Art al Roc s'hi van exposar els caramels de Jenkell, i a la Riberaygua, quins temps, els capgrossos de Salcedo. Afegim-hi la biennal de land art, la galeria a l'aire lliure de l'edifici Cierco, a la capital, els pensadors de Plensa a Lídia Armengol i el circuit d'escultures dels 25 anys de la CASS i Homes de ferro, i ho tindríem quasi tot dit. 

El segon motiu és per la vocació obertament pedagògica de La revolució de l'escultura, que repassa de forma cronològica l'art espanyol del segle XX a partir de les avantguardes i fins a la nova figuració, passant pel surrealisme, la Guerra Civil espanyola, l'exili i el formalisme. Ho fa a més i sobretot deixant a un costat les filigranes conceptuals de tantes propostes que busquen relectures i fils conductors a obres i autors que sovint no tenen res a veure més que en la imaginació dels comissaris. 

I la tercera raó és, òbviament, els noms que figuren al catàleg, com ja s'ha vist un qui és qui del bo i millor de l'escultura espanyola del segle XX. Veurem a més si l'exposició que arribarà al CAEE conserva la interessantíssima ocurrència d'acompanyar cada peça amb un dibuix preparatori del mateix artista, i si respecta l'estret vincle arquitectònic de l'original, que es plasmava, per exemple, amb la reproducció en bronze d'una xemeneia de la Pedrera. Per què? Perquè el 10 de juny es complirà el primer centenari de la mort de Gaudí. 

Atenció a la nòmina de patums que podrien desfilar pel CAEE: de Picasso, Femme debout, una peça de xapa de mitjà format (1961);  també hi haurà obres de Miró (Femme, 1970), Dalí (Nu féminin, hystérique et aerodynamique, 1934), Oteiza (Oposición de dos diedros, 1959), Barceló (Table, 1991), Gargallo (Jeune fille à la frange, 1913), Chillida (Plano oscuro, 1956) i Manolo Hugué (La vella catalana, 1910). Hi poden afegir obres de Juan Gris, Palazuelo, Tàpies, Juan Muñoz, Carmen Laffón i Antonio López, i comprovaran que en poques ocasions, per no dir cap, s'havia reunit una alineació com aquesta entre nosaltres.


Que tot això passi a Escaldes-Engordany, la parròquia que històricament més atenció ha prestat a l'escultura, té tot el sentit del món. I per fer més passadora l'espera, aprofitin per visitar Celebrant Marilyn, fins al 13 de juny al CAEE.