Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Picasso, Seducció i lluita, Aurora baena, CAEE, exposició, gènere, feminisme
Andorra, Picasso, Seducció i lluita, Aurora baena, CAEE, exposició, gènere, feminisme

Picasso, geni i també vampir


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Jonathan Gil

“Jo vaig ser l’amant de Picasso; ell va ser el meu amo.” Aquestes paraules pelet depriments de la fotògrafa Dora Maar resumeixen el tipus de relació que el geni malagueny va mantenir amb les seves successives dones: models, amants i esposes, sovint per aquest ordre, i sigui dit el possessiu, seves, en sentit literal. Ho diu la historiadora Aurora Baena, que accedeix a passar Seducció i lluita, l’estupenda exposició que fins al 24 de setembre penja al CAEE escaldenc, per la seva particular perspectiva de gènere. Femení, naturalment. Una perspectiva que ajuda a interpretar Picasso més enllà del geni proteic, indiscutible i total de l’art del segle XX, que és el títol amb què ha passat a la història de l’art, per topar-nos amb les contradiccions, amb el costat fosc de l’home que hi ha sota el creador.

I comencem pel final, per la Suite 156, la sèrie de gravats que Picasso realitza compulsivament dos anys abans de morir, el 1973. Tècnicament i estèticament són extraordinaris, insisteix Baena. Però fixem-nos-hi bé: Picasso deixa via lliure a les seves dèries del moment. Té 90 anys, veu que se li acaba el temps, i conjura la por de la mort a través del sexe. I ho fa a través de les escenes de bordell que conformen la sèrie, amb l’artista transmutat en voyeur, l’únic paper que probablement li queda a un home de la seva edat.

El que li fa bullir la sang a Baena és la legitimació implícita de l’explotació sexual que destil·la aquesta visió absolutament acrítica de la prostitució, “amb la dona reduïda a objecte sexual per a la contemplació del voyeur”. No només això: el fet aparentment banal que els homes hi apareguin vestits, conservant la seva posició i respectabilitat, i les dones, despullades i exhibint els genitals, mostra segons ella el “desequilibri” entre els uns i les altres, la relació de dominació que destil·la la cosmovisió de Picasso. El que més li dol és que ja som als anys 70, diu, i Picasso ni tan sols s’ha replantejat quin ha de ser el paper de la dona: “Cap reflexió sobre les diferències de gènere: és tan sorprenent com revelador que l’home que va revolucionar l’art del segle XX, que políticament va mantenir sempre posicions molt progressistes, fos des d’un punt de vista ètic i durant tota la seva vida un conservador, fill dels paràmetres de la societat patriarcal en què havia nascut.”

I si la Suite 156 li serveix a Baena per ubicar èticament Picasso, el seu historial amorós encarna el tipus de relació vampírica que va mantenir amb les dones que van desfilar per la seva vida. Tornem al CAEE, a la Suite Vollard, un centenar de gravats que realitza entre el 1930 i el 1936: aquí no hi trobem el voyeurisme descarat dels anys de senectut, sinó un tema clàssic, el de la model i el pintor. Una relació aparentment més equilibrada però en què l’artista, pinzell en mà – “Una metàfora fàl·lica, naturalment”– dóna forma al cos de la dona. I la dona del moment –musa, amant i model– és Marie Thérèse Walter: els gravats reflecteixen l’evolució de la relació, des l’efervescència i la passió dels inicis fins al des­encant, el fastigueig final. I no és casualitat que sigui el 1936 quan apareix Dora Maar a la vida de Picasso: “El patró que seguirà amb les dones serà sempre el mateix: primer les sedueix, les atrapa, les aïlla i les fagocita. Les utilitza com a estímul per al seu art, i quan ja els ha extret tot el suc, quan ja no li poden oferir res més, les abandona, les canvia per una altra. Per la següent.” I així és com va encadenant una dona rere l’altra; de fet, més que encadenar-les, sovint una història se superposa amb la següent.

Objectes, no companyes

En aquest context, no és estrany que cap de les dones de Picasso tingui més de 30 anys quan entren a la seva vida. I que amb el pas dels anys, la diferència d’edat s’accentuï progressivament: quan coneix Marie Thérèse, ell té 48 anys; ella, 17. Dora Maar era una mica més granadeta: en tenia 28; però és que Picasso, també: 54. El mateix amb François Gilot, que entra en la vida de Picasso (62) als 23 anys; i amb Jacqueline, l’última de la llista, que ho fa amb 27 (ell ja en tenia 74). Picasso, clarivident, ho verbalitza amb un cert cinisme: “Un home sempre té l’edat de la dona a qui estima.” Una sentència clava el model de relació “vampírica” que mantindrà amb les dones.

Una relació que, a més, mai no serà d’igual a igual. Ni tan sols amb les que –com Dora Maar, fotògrafa de reconegut talent, i Gilot, pintora i crítica d’art– comparteixen amb ell vocació artística: “No les veu com a companyes amb qui compartir un camí, sinó com a muses i models; com a objectes.” Baena, en fi, no fa sinó repassar els arguments que ajuden a dibuixar el Picasso real, més enllà del mite. Però el cert és que en la majoria dels mortals seria considerat un excés intolerable, en Picasso constitueix un element més del geni. Perquè ell encarna precisament això, conclou Baena: el geni romàntic entregat a l’expressió del seu ego a través de l’art; un geni instintiu, voluble, dotat naturalment d’una virilitat exacerbada i que ho sacrifica tot, absolutament tot –dona i família, si cal– a la seva missió superior, que és l’art.

El més curiós de tot és com les dones de Picasso van acceptar aquesta relació de submissió, que de nou resumeix Dora Maar –“Sense Picasso no hi ha res; després d’ell, només et pots encomanar a Déu”– i que té el seu costat més tràgic en el suïcidi de Jacqueline, el 1986. Totes, menys una: François, que a banda de donar-li dos dels seus quatre fills –Claude i Paloma– va ser l’única que va marxar abans de ser despatxada.

Andorra
Picasso
Seducció i lluita
Aurora baena
CAEE
exposició
gènere
feminisme
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic