El 8 d’abril va fer 50 anys de la mort de Picasso (Màlaga, 1881-Mogins, França, 1973). Segur que ho saben perquè institucions de tot el món civilitzat han commemorat o commemoraran l’efemèride traient de l’armari les relíquies picassianes que han pogut trobar, ja siguin cartes, ceràmica, dibuixos, fotos, olis, un cabell, un sospir, el que sigui. I els mitjans de comunicació se n’han fet òbviamet ressò. Es tractava de tocar una mica de glòria del geni malagueny ni que fos per la via de la cancel·lació, perquè ja saben que Picasso tractava de forma sembla que despòtica les seves successives dones i bla, bla, bla.

Així que tothom que va tenir certa relació amb ell, per remota que fos, ho ha celebrat. Tothom, excepte nosaltres, els andosins. De fet, ni tan sols el BonDia se’n va fer eco quan tocava i per això ens n’hem de fer ara, passats quasi dos mesos del Dia P (de Picasso). Que no sigui dit que Andorra no va tenir ni un sol record per l’artista per antonomàsia que va parir el segle XX.

La pregunta òbvia és: per què hi hauríem de tenir nosaltres, precisament nosaltres, un record especial? Doncs perquè Picasso va tenir el raríssim detall de posar-nos al títol d’una de les seves obres. I no d’una qualsevol, sinó del dibuix que es troba en la base de la revolució cubista, la cissura definitiva de l’art contemporani que oficialment arrenca amb Les Demoiselles d’Avignon (1907) però que es va començar a gestar l’estiu del 1906, durant la documentadíssima estada a Gósol del pintor i la seva dona del moment, Fernande.

D’aquest fructífer període data Paysannes d’Andorre, el dibuix a llapis i tinta de dimensions més aviat modestes (63 per 43 centímetres) que li va servir  de base per anar dient adeu als conceptes de profunditat i de perspectiva fins aleshores canònics a l’art occidental. De tornada al seu estudi de París, primer les despulla, després les converteix en verges romàniques i en deesses de la fertilitat, les fusiona amb Camperols, una altra rústica parella que havia pintat a Gósol, i el resultat serà Dues dones nues, el pas previ a les Demoiselles. És a dir, al cubisme i al segle XX artístic.

Tot això, a partir de les nostres paysannes. Com a mínim, és el que sosté la historiadora catalana Conxita Boncompte a De Pageses d’Andorra a Demoiselles d’Avignon, suggestiva monografia publicada el 2016 que va acabar substituint la monumental exposició que el primer Govern demòcrata (estem parlant dels temps de Toni Martí i d’Albert Esteve al ministeri de Cultura)  va pretendre durant uns anys aixecar amb el dibuix andorrà de Picasso com a eix vertebrador. Allò es va quedar al tinter perquè costava un ull de la cara o un milió d’euros, i mai no va estar del tot clar que el propietari de l’obra,  l’Art Institute de Chicago, veiés de gaires bons ulls l’operació, i sobretot, el préstec.

En qualsevol cas, Paysannes d’Andorre era una excusa estupenda per desenterrar el nostre breu però suculent vincle picassià. No ha sigut així, ni sembla que hi hagi cap intenció de seguir reivindicant el nostre lloc en la revolució cubista. Algunes idees, per si en calguessin: un segell, potser? Una conferència, si el segell és massa ambiciós, o simplement inviable? Amb la complicitat de Crèdit Andorrà, que té un bon original de Picasso (Le peintre et son modèle, 1970) al fons d’art? Tan sols la galeria Riberaygua, o el que en queda, va il·lustrar  als primers mesos de l’any l’aparador de l’històric local amb un joc de litografies de Picasso. Res més.

És cert que la interpretació de Boncompte és pelet rocambolesca, però és una interpretació. I tan plausible o més que qualsevol altra. Si mirem amb atenció les paysannes no és difícil percebre-hi una retirada amb les nostres talles romàniques –Sergi Mas la veu clavada a la de Meritxell– ni amb les demoiselles d’Avinyó. També és cert que el títol del dibuix és absolutament excèntric, perquè Picasso no titulava les seves obres, amb l’alta excepció del Guernica. Però al dors del dibuix ja hi figurava Paysannes d’Andorre quan va ingressar a l’Art Institute, el 1930, i amb aquest nom figura al catàleg canònic de Pierre Daix autoritzat per Picasso en persona (tot i les reticències de Palau i Fabre).

Poques excuses millors, en fi, per reivindicar legítimament el nostre lloc a l’univers picassià. Encara hi som a temps.