El CAEE consagra a l’obra gràfica de Matisse una setantena de gravats, inclosa la sèrie ‘Jazz’, l’última exposició de l’any.

Els anys finals de Henri Matisse (1869-1954) no van ser precisament fàcils. Arran d’una operació, a partir del 1941 va viure pràcticament postrat a una cadira de rodes, no podia pintar com ho havia fet sempre i en lloc de llançar la tovallola es va reinventar, va fer seva la tècnica del collage i la va elevar a la màxima potència: al taller de Niça, on s’havia instal·lat el 1917, es feia pintar amb guaix les fulles de paper, les retallava, les enganxava donant-los la forma que buscava i finalment les imprimia. Era una continuació de la pintura amb altres mitjans, o com a mínim així és com ho entenia i com ho professava ell. I el resultat és una obra gràfica monumental que s’ha convertit en referència per als gravadors i per als dissenyadors que han vingut després, i gairebé en icona pop: les seves composicions amb el color com a protagonista absolut són universalment reconeguts. 

Si en parlem avui i aquí és perquè el CAEE li consagra l’última exposició de l’any, i del mandat: una setantena de gravats inclosa la sèrie Jazz (1943), que constitueixen una exhaustiva repassada per l’obra gràfica de Matisse. Comissariada per Rosa Perales –que repeteix al CAEE, va venir dos cursos enrere amb Toulouse Lautrec– es completa amb una col·lecció de gravats solts que insisteixen en els temes recurrents de l’artista, dona, circ, teatre i mitologia clàssica, i amb les portades i il·lustracions amb què es va prodigar a la revista Verve. Mereixen atenció especial els gravats amb lletra monumental, que Matisse incorpora als seus gravats probablement per influència de les estampes japoneses.

Però la gran estrella de l’exposició són sens dubte la vintena de gravats de Jazz, amb què va donar resposta a les dues catàstrofes que planaven sobre la seva vida, recordin que som als primers anys 40: una, íntima i domèstica, la malaltia que l’havia condemnat a la cadira de rodes; l’altra, universal, la II Guerra Mundial que s’havia d’allargar fins al 1945. Davant d’aquestes circumstàncies extraordinàries va respondre amb més color, més dinamisme i més vida.  És a dir, amb Jazz, plasmació d’una banda, diu Perales, de l’admiració que sentia per un gènere aleshores en voga, i de l’altra, de la improvisació que segons Matisse compartien el jazz i la seva pintura retallada –gouache decoupée, en francès–, on no cabia rectificació i que considerava obres irrepetibles. 

Matisse, en fi, s’afegeix als grans mestres dels quals el CAEE ha tingut la inspiració de portar-nos a Escaldes ni que sigui a través de la seva obra gràfica, des de Dali a Picasso passant per Chagall, Renoir, Manet, i Toulouse Lautrec. L’exposició es podrà visitar fins al 2 de març i com és habitual es completa amb un suculent programa paral·lel, amb tallers de gravat i collage per als més petits a càrrec de Mònica Armengol, i un altre per a adults sobre la dimensió emocional (!) del color que impartirà Cecília Santañés i, atenció, concert inèdit d’Efrem Roca i Kic Barroc, Jazz Matisse (25 de gener).