La biografia del primer gran col·leccionista català del segle XX detalla la truculenta venda del frontal encampadà, el 1922.
La història ens la van explicar fa tres anys, amb motiu d’aquella estupenda exposició –Benvingudes a casa vostra– que va portar temporalment a la sala de Govern el romànic andorrà conservat al MNAC. Sí home, l’intent dels bons encampadans d’evitar expeditivament que els homes de la Junta de Museus, amb Joaquim Folch i Torres al capdavant, s’enduguessin a Barcelona l’altar de Sant Romà de Vila. El catàleg de l’exposició hi passa de puntetes, com traient ferro a l’episodi, i es limita a dir que Amadeu Sales, antiquari urgellenc que treballava per compte del col·lecconista Lluís Plandiura, va “mobilitzar” els veïns i el rector d’Encamp per impedir el suposat espoli, però que no se’n van sortir.
Però les coses van anar d’una manera una mica més... rústica. Com a mínim, si hem de creure El gran col·leccionista, la biografia de Plandiura (1882-1956) que acaba de publicar Manuel Vilar i Bayó i que ens dedica un suculent capítol. És cosa sabuda que Folch i Torres, en nom de la Junta, i el mateix Plandiura se les havien hagut a compte de l’altar de Vila. El primer treballava per a l’embrió del que avui és el MNAC i el segon... en fi, treballava per construir la que va ser probablement una de les majors col·leccions en mans privades del primer terç del segle XX català.
Folch i Torres i el bisbat, legítim propietari de l’altar –el que avui hi ha a Sant Romà és una rèplica contemporània–, havien acordat el 13 de gener del 1922 el preu de la transacció: 5.000 pessetes pel frontal i 1.000 més per un fragment de retaule com a torna. Però quan ho va saber, Sales es va prendre al peu de la lletra les instruccions de Plandiura –“En adquirirlo tengo tanto empeño que le faculto para que de dicho altar pague Vd lo que crea conveniente sin temor que me disguste lo que me diga”– i es va estirar fins a 20.000 pessetes –9.000 per l’altar i 11.000 més per “millores” al poble.
Però ni així s’ho va repensar el bisbat, decidit a vendre el petit tresor a la Junta de Museus encara que l’oferta fos sensiblement inferior. És clar que Plandiura –i el seu acòlit, Sales– no eren homes acostumats a un no per resposta, i aquí ve la part que el catàleg de Benvingudes a casa vostra omet pietosament, i que El gran col·leccionista recupera a partir de la versió que Alexandre Galí en va deixar a Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya: “Quan Folch i Torres i Joan Vidal, fotògraf del museu, tornaven amb les peces adquirides, en passar pels voltants de Sant Julià –segons explica el mateix Vidal– un escamot d’homes armats va atacar el vehicle.” Cal suposar que els homes armats eren natius legítimament emprenyats pel mal negoci que acabaven de fer. No hi va haver víctimes, ni les obres van patir cap dany: altar, retaule i prohoms catalans se’n van sortir sense ni tan sols una esgarrapadeta, així que els nostres encampadans tenien una pèssima punteria.
Els Residents (a Barcelona) també hi diuen la seva
Tot això passava exactament el 8 de febrer del 1922, i el cas és que el frontal va ingressar sense novetat a les col·leccions de la Junta i que el 22 de març d’aquell mateix any es va exposar al parc de la Ciutadella juntament amb la resta de peces romàniques recuperades per Folch i Torres entre el 1919 i el 1922, incloses les pintures murals de Sant Miquel d’Engolasters. Avui, ja ho hem dit, s’exposa al MNAC sota el baldaquí de Toses, formant un conjunt pintoresc i extemporani, però aquesta és una altra història.
El cas de l’altar devia quedar gravat a la memòria popular, perquè, quasi un decenni després, el número de setembre del 1931 del Butlletí de la Societat Andorrana de Residents a Barcelona li va dedicar el reportatge d’obertura, Una història digna de contar. La versió, en honor a la veritat, és sensiblement diferent de la recollida per Galí, perquè el preu de venda acordat entre Folch i Torres, que inicialment oferia 6.000 pessetes, i el rector d’Encamp –que segons aquesta versió actua al servei de la Junta, i seguint les ordres del bisbat– s’enfila finalment fins a unes fabuloses 60.000 pessetes després que hi posés cullerada un col·leccionista de qui no diu el nom –Sales, sens dubte–. Però per als encampadans, ni 60.000 pessetes eren prou: no és que es volguessin quedar l’altar de Sant Romà; és que creien que, si l’haguessin pogut subhastar, n’haurien tret entre 100.000 i 200.000 pessetes, diu el redactor amb un optimisme sensacional: “El Comú estava endeutat i l’ensenyança, mal assistida, i varen dir, tindrem bella ocasió fer pessetes i pagar les primeres necessitats.”
El Butlletí no recull l’assalt a trets perpetrat a Sant Julià –un nyap d’emboscada, vistos els resultats–, però sí que sosté que el Comú va posar a Sant Romà de Vila vigilància: una parella d’homes armats hi feien guàrdia de dia i de nit. No va servir de gaire, perquè el copríncep francès, a qui va portar el cas Antoni Moles, es va inhibir –“Com sempre fan, fugen d’estudi, i també defugiren aquesta vegada”– i el bisbe, expeditiu, va amenaçar els honorables i insolents consellers amb la “confiscació dels béns”. I aquí es va acabar la rebel·lió: “Les seixanta mil pessetes van passar sense pena ni glòria dels consellers a unes mans fondes, fondes...”
Diguem abans d’acabar que la història de Plandiura té un final amb cert regust de justícia poètica: amb les empreses de colonials a punt de fer fallida, el 1932 es va veure obligat a vendre la seva col·lecció d’art –1.869 obres, entre romànic, gòtic i pintors catalans coetanis– a l’Ajuntament de Barcelona. I avui formen part del MNAC.
