No sé vostès, però jo no havia conegut mai ningú que portés el nom d’un planeta. De fet, és al revés: no havia conegut mai ningú que hagués donat nom a un planeta. Fins ahir, que Joaquín Achúcarro va desfilar el Centre de Congressos. Resulta que des del 2012 du el nom d’Achúcarro l’asteroide 22191, que orbita a l’astronòmica (!) distància de 450 milions de quilòmetres, a l’anomenat Cinturó d’asteroides, al fons i a la dreta, entre Mart i Júpiter. Diu el pianista basc que en té una fotografia clavada al seu escriptori. Què deu pensar quan l’observa? Com el petit Woody Allen, quan a Annie Hall –crec– es nega un dia a estudiar perquè, total, d’aquí a 5.000 milions d’anys el Sol explotarà i es cruspirà la Terra? Vertigen en fa, en qualsevol cas.
Vas pensant aquestes coses mentre don Joaquín, als 92 anys, agafa el micro i té el detall de fer una breu introducció de cada peça, i l’espectador passa de ser un moble més de la sala a convertir-se en copartícip. Per què no ho fan tots els cantants, tots els intèrprets, perquè mira que costa poc i que és especialment agraït. N’hi ha que fan tot el contrari: el diví Dylan, recordin quan va passar a tota pastilla per Encamp, va tocar tota la nit d’esquenes a l’espectador, no fos cas que se li encomanés alguna cosa rara. No crec que el bon Bob tingui un planeta al seu nom. Ni tan sols un asteroide. O potser sí ves a saber.
Achúcarro havia convidat ahir a la nit els seus amics. Els compositors que l’han acompanyat, diu, surant una carrera tan llarga –arrenca el 1949, potser no havien nascut ni els seus pares, lector– com portentosa. Començant per Bach, l’adagi de la Tocata en Do major, “perfecta en construcció, harmonia i temps, i que té a més una melodia preciosa”. Tristíssima també, i és altament pertorbador comprovar la poderosa atracció de la tristesa, com el cant d’una sirena, com un forat negre que t’atrapa i ja no et deixa, o com els versos formidables de Gerardo Diego que aquests dies un no es pot treure del cap: “Pídele a Dios que nos desande el tiempo/ Volverá tu niñez, y jugaremos”.
El mestre va seguir amb dos intermezzos de Brahms, amb Clar de lluna, de Debussy –“Un altre geni que va crear un llenguatge musical nou de trinca”– i dos preludis més del francès –La porta del vi i Focs artificials– abans de la mitja part. D’acord, eren peces breus, bombonets per a paladars no necessàriament exigents, i formalment a anys llum del Concert per a piano de Grieg que el cap de setmana havia interpretat a Madrid amb l’Orquestra de RTVE. Però creguin-me que van ser moments de rara intensitat en un Centre de Congressos semibuit –i aquest és un problema ja recurrent d’aquesta Temporada: tres centenars justos d’espectadors en un concert d’Achúcarro no és un luxe, sinó una llàstima.
La segona part va tenir un clar toc espanyol, amb Granados (La maja y el ruiseñor) i Albéniz (El puerto), i va concloure amb ració triple de Chopin: una fantasia, un nocturn i la polonesa Heroica. Tot a pèl i sense partitura, per descomptat. Te’n vas després cap a casa assaborint les últimes notes del formidable Steinway, les paraules sàvies i el castellà elegant i acollidor, com d’una altra època, del mestre, i per la finestra d’un cotxe que està aparcant sonen els acords inicials d’American Pie –“A long, long time ago...”– penso que no pot ser casualitat, que hi ha un missatge ocult que he de desxifrar (i que desxifraré), i que quina sort ser periodista i haver pogut passar una estona d’aquest dimecres al planeta Achúcarro.
