Plata olímpica, toc andosí

Jaime Lorente i Álvaro Cervantes roden ‘42 segundos’, l’epopeia del waterpolo espanyol als Jocs de  Barcelona 92.

“Tenia un any, així que no em recordo de res. Tot el que sé dels Jocs Olímpics del 1992, de com van transformar Barcelona i també Espanya, ho he après arran de la pel·lícula.” Ho admetia ahir Jaime Lorente, convertit en superestrella del cine espanyol arran de l’èxit universal de La casa de papel, en un recés del partit que disputaven a la piscina del centre esportiu del Pas de la Casa la selecció espanyola de waterpolo i un combinat andorrà. El partidet d’ahir recrea un amistós que el 1992 es va jugar no al Pas de la Casa, sinó a la piscina olímpica dels Serradells. Formava part de la preparació de la selecció espanyola, a les ordres aleshores de l’entrenador serbi Dragan Matutinovic, que va heretar una banda i la va convertir en un equip de llegenda, plata olímpica a Barcelona 92 i or quatre anys després a Atlanta.

Aquesta és en essència la peripècia de 42 segundos, que és com es titula aquest llartgmetratge dirigit a quatre mans per Dani de la Orden (Élite, Barcelona, nit d’estiu) i Àlex Murrull  (Traces) que es va començar a rodar fa quatre setmanes i que conclou exactament demà. Lorente hi encarna el waterpolista Pedro García Aguado (segur que el recorden de Hermano mayor) líder dels jugadors madrilenys d’aquella selecció espanyola i enemic íntim de Manel Estiarte, el millor waterpolista espanyol de la història, i un dels millors del món, que algutinava al seu voltant el sector català. L’encarna Álvaro Cervantes (Nico a El tiempo que te doy), i 42 segundos és, en fi, la clàssica història de superació personal (l’odi sarraí que es professaven Aguado i Estiarte) i col·lectiva (com una banda de jugadors on cadascú feia la guerra pel seu compte va acabar conquerint la glòria olímpica).

Ho explicava ahir Murrull: “Generalment les històries esportives no només parlen d’esport, sinó també, i diria que sobretot, dels personatges que hi ha al darrere, de la motxilla que arrosseguen i que han de superar. Tot això s’articula a 42 segundos a través de la rivalitat entre Aguado i Estiarte”. No inventen res. En realitat és un subgènere clàssic que, per no anar gaire enrere, els últims temps ha donat títols com Rush (recordin la rivalitat entre James Hunt i Niki Lauda a la Fórmula 1 dels anys 70) i Borg vs McEnroe, al món del tennis. Andorra, sosté Murrull, té un paper decisiu en la “construcció” de la selecció espanyola que va conquerir la plata a Barcelona, una mutació que va ser obra de Matutinovic, que va heretar l’equip del català Antoni Esteller, encarnat per Roger Casamajor, amb una disciplina espartana que va aglutinar els jugadors... en contra seu: “És durant la preparació a Andorra quan es donen les dinàmiques que culminen en la construcció de l’equip subcampió olímpic”.

Tant Estiarte com Aguado s’han implicat en el rodatge, exercint una mena d’assessorament històric: “Pedro em va obrir de bat a bat la seva història personal, apassionant, els dimonis amb què va haver de lidiar durant anys, i m’ha ensenyat la importància de tenir al costat algú que et pari atenció, que t’abraci en sentit literal i també en l’altre. Perquè és així com les coses són més fàcils, i millors”, diu Lorente, que descriu 42 segundos com una història “clàssica” i per això mateix cridada a superar la barrera generacional dels que, com ell, no va viure l’eufòria de Barcelona 92: “Estem parlant de lluitar pels teus somnis i contra totes les dificultats hagudes i per haver: un tema atemporal”. 

Però 42 segundos té també una lectura en clau esportiva, que resumeix Cervantes: “El warterpolo és una disciplina duríssima, que requereix de gran disciplina mental només per continuar practicant-la. No dic res anar a uns Jocs i guanyar la plata. Interpretar Estiarte m’ha ensenyat el valor del sacrifici i el paper decisiu de la voluntat per alimentar l’ambició fora del comú que mou els esportistes d’elit”.