Doncs tenim poeta nova a l'oficina: l'encampadana Cristina Llanas, a qui se li coneixia fins ara la dèria muralista i que resulta que també escriu versos. No només els escriu, perquè això ho pot fer qualsevol, és que també és poeta, i això ja són figues d'un altre paner. I ens atrevim a dir-ho a partir del grapat de versos que li vam collir al vol a Arnau Orobitg, que va ser l'encarregat de llegir-ne un poema in absentia en l'entrega dels premis de la 29a edició del Miquel Martí i Pol que convoca la Biblioteca Pública. Llanas se'n va endur la categoria Recull amb un poemari que es titula Recer, Orobitg en va llegir el que es diu precisament així, i jutgin vostès si estem parlant de versos o estem parlant de poesia: "Vam arribar abans que el soroll pogués posar-hi prosa"; "El xiclet rosa que em fas passar per la boca fa que s'estiri el temps"; "Els laberints són una soca de fil que ens uneix"; "Fidels a allò que tenim i a la claror que inventem". No sé què en pensaran vostès, però hi ha més poesia en aquests vuit o deu versos que en més d'un poemari sencer.
No va ser Llanas l'única guanyadora de la categoria Recull. L'escaldenc Albert Ruiz Feijoo, un clàssic del Martí i Pol, se'n va endur l'accèssit amb La buidor sense fi de la bossa de mà, i va fer doblet amb el premi gros de la modalitat de Poema, amb La dona feina, en clau "feminista i reivindicativa", segons el jurat –integrat en aquesta edició per Arnau Orobitg, Lydia Magallón i Maria Teresa Portella– però que a mi, què volen que els digui, em va recordar a Cançó de l'amor efímera, de Papasseit. I li he dit clàssic perquè Ruiz Feijoo és un repetidor que s'ha endut tres vegades el Recull (Pronoms, 2018; Inventari d'un any de traspàs, 2020, i Anatomia, 2023), dues més el de Poema (2017 i 2023). No hi va haver en aquest cas accèssit.
La participació d'aquesta edició s'ha enfilat a una trentena d'originals –setze poemes i catorze reculls– i hem de dir que el millor de la vetllada va venir al final, al recital de Més tuc de neu, amb la veu de Francesca Guardiola i Guillem Pérez a la guitarra –els recordaran de l'homenatge a Màrius Torres que mesos enrere es va treure La Trenca de la màniga–. Aquesta vegada amb espectacle nou de trinca i oportuníssim, perquè hi versionen pomes d'autors andosins: ahir en va sentir un tastet, amb peces d'Antoni Caus (Repetició i diferència, Maleta Paraigua Bolic), Ester Fenoll (Anticipant octubre), Josep Enric Dallerès (Amic) i Noemí Rodríguez (Silenci, tot és gris), i incursions en clàssics com Quietud, de la mallorquina Maria Antònia Salvà i que li he pogut sentir a Anna Andreu i Rita Payés. Es mereix una segona oportunitat, i en condicions. I que sigui aviat.
