“Perquè sí. Ens hem reunit aquí per recitar versos perquè sí.” Fins aquí anàvem bé, perquè fer les coses perquè sí, con desdén, és l’única causa legítima per moure el cul de la cadira. Així que no podia estar més d’acord amb el meu amic, el poeta Toni Caus, que havia convocat la vetllada d’ahir al vespre a La Trenca posseït per aquesta reencarnació suposadament àcrata i subversiva que li ha entrat des que va publicar 14 d’abril.

El problema va venir després, quan va desmentir les seves sàvies paraules: “Perquè verba volant i espero que aquests versos li arribin al pobre Pau Rivadulla, empresonat a Lledoners per haver escrit uns versos que no van agradar a no sé qui”. Així que ja no era perquè sí, sinó per aixecar la veu pel “pobre Pau” –en art, Pablo Hasél.

Efectivament, el raper lleidatà porta cinc anys llargs a la presó. Per cantar cançons i per cagar-se en Juan Carlos el Bobón, que és el títol d’un dels seus hits? Vegem-ho: Hassel va ser condemnat a dos anys per enaltiment del terrorisme, segons la sentència, per temes com Manifestación (“Merece que explote el coche de Patxi López”); Políticamente incorrecto (“Que mi escuela sea un comando de los Grapo”), Democracia sucia (“Quiero la ejecución de los que recortan sanidad y educación, por mí como si ETA os hace volar en pedazos”), i No me da pena (“Que vuelvan los Grapo”). Però no va ingressar a la presó per això, sinó per reincidència: una posterior condemna a nou mesos, també per enaltiment del terrorisme –amb perles similars– i una multa que es va negar a pagar per injúries a la Corona (a la cançó Juan Carlos el Bobón). I si continua a Lledoners és per dues condemnes posteriors per agredir el testimoni d’un judici i un periodista: tres anys més en total. En aquest cas, res a veure amb la llibertat d’expressió.

La primera qüestió és: ha d’anar algú a la presó per cantar “Merece que explote el coche de Patxi López” o “Que ETA ponga una bomba debajo de tu coche oficial”? L’Audiència Nacional espanyola va considerar que sí, i el Tribunal Europeu de Drets Humans, també. Si m’ho demanen a mi, i segur que si poguessin m’ho demanarien, els diré que no. Crec que fins i tot un individu tocat del messianisme de Hassel –la paraula me la va suggerir un altre amic meu, el Nil– ha de poder dir les barbaritats que li surtin de la pipa. Encara que una d’elles sigui: “No me da pena tu tiro en la nuca, pepero”. Resulta que jo he votat el PP. I ara canviïn pepero per moro, per marica o per negre. A veure què en pensarien. O d'algú que digués "Que vuelva el GAL", o "Que vuelva el Ku-Klux-Klan". Però no mereix la presó, deia, i em dol arribar a aquesta conclusió. Això sí: la meitat de la condemna no és per dir-li bobo a l’Emèrit –tots tenim dret a dir imbecilitats, fins i tot un raper lleidatà–, sinó per agredir algú que passava per allà. El "pobre Pau" ens ha sortit dels que estomaquen a la mínima.

La segona qüestió és: mereix un individu com “el pobre Pau” un recital com el d’anit a La Trenca? La dotzena de rapsodes que va respondre a la crida del Toni –Roser Carol, Manel Gibert, Joan Mingorance, Nil Forcada, Àngel Calvente, Joan Reguant, Álvar Valls i un poeta comunista que va acabar la intervenció al crit de “Proletarios de todos los países, uníos”–, sí. També el mig centenar d’espectadors que hi van fer de claca.

Però no tot està perdut. Entremig de la cacofonia, una flor. La de O Reino, el poema de Celso Emilio Ferreiro que va recitar la llibretera Pepa Diéguez, en gallec i disculpinla tirallonga, però crec que m'ho agrairan: “No tempo aquil/ cando os animales falaban,/ decir libertá non era triste,/ decir verdá era coma un río,/ decir amor,/ decir amigo,/ era igual que nomear a primavera./ Ninguén sabía dos aldraxes./ Cando os animales falaban/ os homes cantaban nos solpores/ pombas de luz e xílgaros de soños./ Decir teu e meu non se entendía,/ decir espada estaba prohibido,/ decir prisión somente era unha verba/ sin senso, un aire que mancaba/ o corazón da xente./ ¿Cando,/ cando se perdeu,/ iste gran Reino?”

I no. Tampoc no es mereixia l’homenatge.