La capital estrena el Passeig poètic, una vintena de passos de vianants del centre historic il·lustrats amb versos de poetes de mig mon.
Així que poesia urbana no era la que escriu el basc Karmelo Iribarren o, per no anar tan lluny, el nostre Nacho Mayo. No. Poesia urbana és la que s’escriu directament sobre l’asfalt, aquí no hi caben les metàfores, una estupenda ocurrència que el Comú de la capital va estrenar fa uns anys a Riberaygua i Travesseres i que ara repeteix, de nou amb l’excusa de la Setmana de la Diversitat però al centre històric que, francament, convida una mica més al lirisme. Ho han d’haver vist, per poc que hi hagin passejat últimament: una vintena de passos de vianants de l’avinguda Meritxell, Príncep Benlloch, Mossèn Tremosa, Mossèn Cinto Verdaguer i Doctor Nequi, així com els que toquen a les places Guillemó, Benlloch i Rebés han aparegut il·lustrats amb versos d’autors més o menys cèlebres –poetes, sí, però també cantants, polítics i prohoms en general, ja ho veuran–, i el resultat són unes pastilletes amb pensaments, aforismes, sentències o màximes que s’adiuen com anell al dit en aquests temps de Twitter, autoajuda i coaching.
Així que dubtàvem entre Poètica de l’asfalt o Com trepitjar un vers com si fos raïm per extreure’n poesia, que no vi. Triïn. El nom oficial de l’invent és Passeig poètic, i la inaguració de veritat va tenir lloc ahir amb una grimpadeta dirigida per la consellera de Tràmits, Letícia Teixeira, seguida per una comitiva de membres de les entitats culturals a qui es va encomanar que triessin els autors que han acabat als nostres carrers. N’hi ha d’obligatoris, d’aquests que no falten mai: com no havien de figurar Lorca (“El sueño va sobre el tiempo/ flotando como un velero./ Nadie puede abrir semillas/ en el corazón del sueño”), Saramago (“Somos muito mas filhos do tempo em que nascemos e vivimos que do lugar onde nascemos”), Octavio Paz (“Un mundo nace cuando dos se besan”) o Pessoa (“Tudo vale a pena quando a alma nao é pequena”) en un improvisat qui és qui de les literatures peninsulars?
El que sorprèn, precisament per això, és que no hi hagi ni rastre dels poetes presumiblement titulars de la literatura catalana. Ni Martí i Pol, ni Espriu, ni Margarit, ni molt menys Llach, candidat habitual als saraus de poesia popular. Doncs no. Atenció als escollits: la Colla Castellera escombra cap a casa amb el lema del gremi per excel·lència, aquest “Força, equilibri, valor i seny” que va patentar Josep Anselm Clavé, el fundador de la tradició coral catalana; l’Esbart Dansaire de la capital, els versos de Decidiré, un tema de Lluís Cartes: “Res millor que ens coneguem/ i tal com som ens acceptem”; l’Orfeó, un fragment de la sardana Bonica Andorra, del mestre Roure (“Oh, dolça terra andorrana del Pirineu/ Flor galana, tu ets el bressol de ma infantesa”), i la SAC, atenció, una perla de Noemí Rodríguez: “Quan somriure és militància”. I prou.
En el capítol de les literatures exòtiques hi ha el filipí Onofre Pagsanghan, pedagog i dramaturg amb aires estoics (“La comoditat es troba en la satisfacció, no en l’abundància”), i dues pastilles en urdú: una de la pensadora Shr Mataji Nirmala Devi (“Vull ser una partícula de pols que va amb el vent i s’instal·la a tot arreu, aromàtica i il·luminada”) i el filòsof i expresident de l’Índia Sarvepalli Radakrishnan (“El coneixement ens dona força, l’amor ens dona plenitud”). No menys exòtiques són la ucraïnesa Lina Kostenko (“Hem de viure cada dia, no hem d’esperar la data somiada perquè el després pot ser que mai no arribi”) i el cantant rus Vladimir Vysostki (“Les millors muntanyes són les muntanyes en què encara no has estat”). La traducció és cortesia del tòtem instal·lat a la plaça Rebés: per algun estrany motiu el Comú ha cregut que els veïns de la capital entendríem la versió original en tagal, urdú, ucraïnès i rus, i així és com ho ha escrit al carrer. Que hi farem.
Hi ha, per acabar, una sola peça en francès, i gràcies al senegalès Leopold Sedar Senghor (“L’orgueil d’être different ne doit pas empêcher la bonheur d’être ensemble”), i atenció a les ocurrències dels caribenys, que s’han decantat per uns versos de la Bachata rosa del dominicà Juan Luis Guerra (“Te regalo un otoño/ un día entre abril y junio/ Un rayo de ilusiones/ un corazón al desnudo”); dels argentins, amb la tornada de l’himne nacional, una cosa així només la podien fer ells (“Sean eternos los laureles que supimos conseguir”), i dels veneçolans, que han recorregut al seu Serrat nacional, Simón Díaz, el Tío Simón: “Un corazón amarrao, cuando le sueltan las riendas, es caballo desbocao”.
Ara disculpin, que me’n vaig a trepitjar versos, a veure si en surt un bon poema. I començarem pel peruà César Vallejo, el millor de tots, que per això l’hem deixat per al final: “Yo nací un día que Dios estuvo enfermo”. Glups.
