Diari digital d'Andorra Bondia
'Una mica de perspectiva'.
'Una mica de perspectiva'.
'La senyoreta Sloan'.
'La senyoreta Sloan'.
'Els substitut'.
'Els substitut'.
'Pulcres reflexions'.
'Pulcres reflexions'.
Poètica dels terrats.
Poètica dels terrats.

Poètica dels terrats


Escrit per: 
A. Luengo / Il·lustracions: Xavi Casals

Xavi Casals es llança a la il·lustració amb una sèrie de nus urbans que exploren la soledat de l’home contemporani.

Feia quasi un curs que no ensenyava la poteta per aquí: des que a la tornada de l’estiu va dir adeu a la caricatura, el gènere amb què s’ha fet un lloc al nostre panorama artístic, amb Mira’m a la cara, volum exquisidament editat que recollia un centenar de “retrats estilitzats” –així és com Xavi Casals en diu de la caricatura– i que posava el punt final a un decenni de carrera centrat no exclusivament, però sí principalment, en el gènere.

Doncs bé: avui hi tornem a compte de Nus als terrats, que des de dijous i fins al 30 de juny exposa al restaurant Paisatges de la Seu. Torna així en certa manera als orígens, perquè és aquí, a la Seu, on l’il·lustrador escaldenc va cursar el batxillerat artístic. I el resultat el tenen aquí al costat. Casals s’ha tret de la màniga –o millor dit, del pinzell– un tractat sensacional, una poètica dels terrats absolutament inèdita, que sapiguem, que parteix del noble esport del voyeurisme. Un voyeurisme blanc, ep, sense mala fe ni connotacions lletges: l’artista retrata una dotzena d’individus a qui rarament, per no dir mai, veiem el rostre –i té gràcia, en un excaricaturista que s’ha dedicat tota la vida a escodrinyar el careto del personal– i a qui ha enxampat a pèl mentre practiquen un inquietant dolce far niente enfilats en una terrassa, un terrat o una bastida.

Són individus que observen concentradament no sabem ben bé què, voyeurs, en fi, a qui un altre voyeur –que és l’artista– ha capturat en aquell moment precís. Despullats en senyal, diu, de llibertat, “perquè t’has de sentir molt lliure i molt segur de tu mateix per treure’t la roba en un terrat urbà”. I és precisament aquest context urbà el que confereix a la sèrie la seva càrrega de profunditat: els protagonistes de les il·lustracions són els únics humans d’un espai que la intuïció ens diu que hauria d’estar superpoblat. Però no hi ha ni una ànima. L’aspecte dels edificis, rovellats, mig ruïnosos, aparentment abandonats, ajuda a construir un món postapocalíptic, que sense gaires esforços remet a Doce monos, a Soy leyenda, a El planeta de los simios. Casals practica un detallisme extrem amb tendència a l’horror vacui, i li agrada jugar als contrastos i als anacronismes arquitectònics: els seus són paisatges postindustrials on conviuen temples vagament romànics amb edificis més o menys modernistes, patracols de ciutat dormitori i blocs que alguna vegada, en una altra vida, van ser aproximadament burgesos. Tot plegat, amb una il·luminació mòrbida que accentua una atmosfera decididament decadent.

Vocació metafísica

I què pretén, Casals, amb tot plegat? Doncs explorar la soledat de l’home urbà contemporani, diu. Una soledat literal –és possible que siguin els últims supervivents d’una hecatombe?– o metafòrica, on les seves criatures han construït una realitat paral·lela de la qual han liquidat qualsevol rastre de l’altre: i si quan despertin d’aquesta mena de somni, glups, es troben enmig del brogit urbà que, pobres il·lusos, havien cregut que podien ignorar?

No hi busquin, adverteix, cap referència explícita: “En aquesta ocasió dibuixo de memòria, no m’he documentat expressament. O sí, però és una documentació inconscient: em fixo en els detalls arquitectònics, no ho puc evitar, en prenc apunts al vol. Tot això va sedimentant, i suposo que quan he de crear un paisatge urbà l’omplo dels elements que he anat acumulant al llarg de la meva vida”. Per això, adverteix, és possible que l’espectador hi trobi reminiscències de ciutats com París, Nova York i Barcelona.

Ho explica satisfet d’aquest nou rumb artístic: enrere ha quedat definitivament, insisteix, la seva etapa com a caricaturista, i molt probablement també la d’historietista. Com recomana Joan Casas –“L’adeu no és cap gest obscè ni l’esborrany de futures melangies, sinó el suau somriure d’una porta discretament badada; ara, però, surt de pressa i no et giris”–, Casals vol intentar-ho ara amb aquesta altra xicota que li ha sortit, que és la il·lustració. No és un camí fàcil, i la veritat, Nus als terrats és una proposta quasi marciana per als nostres estàndards, pel gènere i per la vocació filosòfica que l’anima, però que ens posa davant d’unes pobres i solitàries ànimes en pena amb les quals és sorprenentment fàcil d’empatitzar. Si en veiéssim la cara, molt probablement ens toparíem amb els personatges de Hopper.

Casals té en cartera una altra sèrie potser més anecdòtica però igualment marciana, Llocs on se(u)ria, que converteix en protagonistes les butaques, pufs, cadires, sofàs, tamborets i banquetes on ha anat plantant el cul al llarg de la seva vida, i que per alguna estranya raó exerceixen sobre ell un sorprenent poder de seducció. Cadascú té les seves dèries, i aquesta és legítimament prosaica.

Andorra
la Seu
Xavi Casals
exposició
Nus als terrats
MIra'm a la cara
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic