És possible escriure una novel·la amb l’autoria compartida entre 100.000 parells de mans? Ja ens ho dirà, si en surt sencer, Pol Castellanos, ‘profe’ de català a la Seu d’Urgell, que s’ha embarcat en una curiosa experiència. 

Expliqui’ns, perquè és tota una aventura. 
És una iniciativa de l’editorial Fiction Express, consisteix a convocar alumnes de secundària de tot Catalunya [a la plataforma hi ha 350 escoles catalanes], a banda de les Balears i també d’Andorra, perquè participin en l’escriptura d’una novel·la col·laborativa. Cada setmana vaig penjant els capítols de la novel·la, els alumnes el llegeixen i poden intervenir en el següent capítol, triant entre diferents opcions per a la continuïtat. Així se senten partícips del procés creatiu. 

Si els alumnes no venen a la lectura, que la lectura vagi als joves?
Exactament. Estic veient que ho segueixen amb molt d’interès, que van enviant comentaris i preguntes, que creen una connexió molt directa amb l’autor, amb la novel·la, amb la literatura, que llegint un llibre. És una manera d’enganxar-los, sí. 

El punt de partida és seu. 
Sí, l’editorial em va proposar que fes una novel·la, més aviat de misteri, per a alumnes de 14 a 16 anys. Vaig idear la trama, un esquema general de l’argument, però pot anar per diferents camins en funció del que decideixin. 

Ens ve al cap ‘Rayuela’. 
El primer capítol el vaig penjar sense cap influència dels alumnes i a partir d’aquí vaig plantejar preguntes i ells van escollint. Té un punt de joc amb el lector. A diferència de Rayuela, però, aquí s’estableix un camí segons allò que ells van votant.  

‘El rastre de la guineu’, es diu. 
La situo a un poble del Pirineu, de nom inventat, per no posar-nos en problemes. Desapareix una noia de setze anys, una nit de Sant Joan. Durant vint anys no se’n sap res, fins que un dels amics que aquella nit hi era, intenta recopilar noves pistes. 

Vostè, en literatura juvenil, és quasi un supervendes [amb ‘L’impostor de Viena’ o  ‘L’assassina de Venècia’, editats per Estrella Polar].
Bé, no sé si tant, però sí, entre que les escoles hi van confiar i algun premi, doncs he anat entrant i potser per això Fiction Express  m’ho va proposar. 

Ha d’anar a tota velocitat. 
Sí, un cop trien, he de tenir el capítol enllestit per la setmana següent. Encara sort que en seran cinc. A canvi, dona ofici.

Sorprenen, en les tries?
Intento portar-los pel camí que vull, però admeto que em sorprenen i he de canviar. Intento que cert marc de la història es mantingui, o em tornaria boig del tot, però en certs detalls sí que influeixen.  

Li proposen i es diu “uf!” o s’hi llença de cap, vostè?
M’ho vaig pensar, sí. No ho coneixia i primer vaig veure quins altres autors ho havien fet, com funcionava... Vaig veure que escriptors reconeguts ja ho havien fet, com la Maite Carranza, Francesc Miralles, molts altres. Després vaig valorar si era capaç de fer aquest treball setmanalment, per fascicles... Has d’estar una mica obert a saber que no serà la novel·la que tu hauries escrit, a ser flexible. 

Li diran coses sorprenents.  
Sens dubte, és entretingut llegir les seves opinions, què els interessa o no... Després crec que em serà útil. I és cert, a vegades sorprenen les seves teories rocambolesques. Coses que ni se m’havien acudit. 

Els seus alumnes: això de tenir un escriptor a l’aula? 
Bé, vaja, jo ho separo molt, el que és fer classe de la part d’escriptor. Però com que al cap i a la fi escric novel·les juvenils, veig que les llegeixen, me les porten perquè els les dediqui i fins i tot n’hem llegit alguna a l’aula. Els fa il·lusió, és divertit. També és una manera que vegin més proper això que sembla tan allunyat, de la literatura, els llibres, els autors... Veuen que és un ofici com un altre, el d’escriure. 

Que el llibre estigui tan sacralitzat, allunya.  
Els clàssics, suposo, tenen aquest punt, que formen part de la tradició, del llegat cultural, i s’han d’ensenyar, s’han d’aprendre. Però s’ha de fer d’una manera que sedueixi. Potser primer cal que agafin el gust per llegir i després, anar-los guiant cap a on interessa. D’una manera amable. 

Però històries com, què sé jo, ‘La Ilíada’ mateix, són pura aventura.  Per què els tenim por? Cap ‘tostonàs’. 
I no es diferencia tant d’una pel·li de Marvel, amb batalles i superherois. Tot el que es fa ara deriva d’allò que s’ha fet abans. Conèixer aquestes obres amplia horitzons. No saben ni que els poden agradar. És una feina de l’escola, de la societat, de la família. 

Primer, llegim els adults.  
També, també. Som els models. Però la batalla és complicada perquè la literatura té cada cop més contrincants en l’entreteniment. Hi ha molts estímuls, opcions de consum ràpid, i en l’esforç que representa llegir a vegades costa veure la recompensa. 

La seva carrera, experiments a banda? 
Bé, bé. Fa poc vaig presentar ja el tercer llibre, La cara fosca de les llegendes, que està funcionant molt bé. És un recull dels contes populars amb un comentari sobre els seus orígens, a vegades tèrbols, a vegades relacionats amb un fet real, la mitologia... Tot plegat barrejat amb una mica d’humor i il·lustracions. I la pròxima serà per a adults. 

Fan més o menys por? 
És incert. No ho he fet mai.