Editorial Andorra estrena col·lecció negra amb ‘Morir a cavall dels vents’, avui al Museu del Tabac.
Teníem l’Andreu Boix de Villaró, teníem l’Àlex Vidal de Salvador, i teníem el Cerni Llop de Lacueva. Doncs ja poden afegir un nom nou al panteó de polis nostrats: el de Salvador Grabulosa, que a dreta llei només és mig nostre perquè no penca al nostre honorable cos d’ordre, sinó a la comissaria dels mossos d’esquadra a la Cerdanya. Doncs al bon Grabulosa, sergent al cap de la Unitat Territorial d’Investigació de la Regió Policial del Pirineu Occidental, que com a mínim és un títol ben llarg i sonor, li toca investigar la mort d’un corredor a la Cavalls del Vent del 2012, la maratoniana carrera de muntanya que consisteix a anar enllaçant els refugis del parc del Cadí: 90 quilòmetres triscant i cinc jornades de res. Aquest és el punt de partida de Morir a cavall dels vents, escrita a quatre mans pel lauredià Jordi Corominas (Balsareny, 1961) i Llorenç Planes (Balsareny, 1960), tots dos debutants en la ficció i que estrenen la nova col·lecció negra d’Editorial Andorra.
De fet, la novel·la sorgeix d’un fet real: en l’edició de la Cavalls del Vent del 2012 hi va morir efectivament una corredora. D’hipotèrmia. Els autors especulen que la mort no va ser accidental. Tampoc va ser una corredora normal, sinó un tal David Daudé, fill de Canillo i membre d’una colla de contrabandistes que es dedica al tràfic d’estupefaents i de pornografia infantil. I dediquen les següents 380 pàgines a buscar-ne el(s) culpable(s).
Deu negrets, vaja, però al Pirineu en lloc de l’Illa del Negre de la Christie. Les pistes duen successivament a una conspiració de la guàrdia civil, que se la té jurada als mossos de Puigcerdà; a una acabalada saga d’industrials austríacs –els Adler– que veu perillar el seu imperi quan Daudé descobreix els seus orígens jueus, i que el patrimoni familiar va ser espoliat pels Adler a la II Guerra Mundial; a la ressaca d’una antiga rivalitat entre dues famílies republicanes –els Daudé de Canillo i els Carmona de Sant Julià– que arrenca a la guerra civil espanyola, i a les guerres entre colles de contrabandistes locals: el bon Daudé treballava per a la d’un tal Anselm, a les ordres de la màfia xinesa, però a la vegada mantenia cordials i sospitoses relacions amb un tal Vladimir, el capo local de la màfia russa, glups.
Corominas i Planes, en fi, es posen al sac de la tradició negra pirinenca, que existeix com bé va deixar dit quinze dies enrere Vicenç Villatoro i que té en la mirada càustica de l’home de muntanya el seu principal fet diferencial: pensin en el Boix de Villaró. Menkell i Camilleri són les altres dues referències explícites dels autors, que fan pul·lular les seves criatures per un territori molt concret –la Cerdanya, el Capcir, el Conflent, el Berguedà i, és clar, Andorra– amb un protagonisme destacat per al Pas de la Casa, que debuta com a escenari de ficció, i que han creat una fauna local ben pintoresca: perquè se’n facin una idea, l’exrector de Canillo, un tal Alcoberro, es veu involucrat en la trama de pornografia; hi ha també un Naftaly Chalom, rabí d’Escaldes, ni més ni menys, i a la whiskeria del quilòmetre 218 de l’N-260, vostès ja saben, hi apareix un dels molts cadàvers que esquitxen la novel·la.
A Grabulosa, el protagonista de tot plegat, l’acompanyen dos contrapunts femenins, Laura Masfurroll i Marta Sánchez. Mosses, totes dues. Morir a cavall dels vents es presenta aquesta tarda al Museu del Tabac. Amb Albert Villaró com a amfitrió, per cert. I els autors, atenció, amenacen amb seqüela.