Pompeu Fabra: Any i ruta

Evoquem la jornada andorrana del 1947 i proposem un itinerari fabrià amb motiu del seu 150è aniversari.

“Davant de mi, Rossend Jordana Besolí, notari públic de les Valls [...], compareix En Pompeu Fabra Poch, professor, casat, de setanta nou anys d’edat, natural de Gràcia-Barcelona, veí de Prades, departament dels Pirineus Orientals (França), amb domicili a Rue du Marchands nº 15, i resident accidentalment en la present vila d’Andorra la Vella [...]. I assegurant el compareixent tenir, i tenint a judici meu i dels testimonis la capacitat legal necessària per a testar, diu...”

Així comença el testament que Pompeu Fabra –ja saben: el seny ordenador de la llengua catalana, l’autor de les Normes ortogràfiques (1913) i de la Gramàtica catalana (1918)– va atorgar el 27 de novembre del 1947 davant del notari Jordana. Fabra, amb la salut minada per l’edat i un precari exili, es va entestar a desplaçar-se fins al nostre racó de món per poder-hi testar en català. L’episodi és ben conegut i va ser objecte d’una estupenda exposició organitzada el 2000 per Agora –s’hi va exhibir per primera vegada en públic la còpia del testament: la tenen aquí al costat– i, ara fa un lustre, amb motiu del 75è aniversari del seu traspàs –el dia de Nadal del 1948, a Prada–, la SAC li va consagrar el cicle de conferències d’aquell 2012.

Si en tornem a parlar avui i aquí és perquè la Generalitat en celebra ara el 150è aniversari del naixement amb un Any Pompeu Fabra que va arrencar oficialment ahir i que s’allargarà durant tot el 2018, i que de moment no preveu –llàstima– cap extensió andorrana. Una excusa, en qualsevol cas, ideal per evocar l’episodi, i fer-ho a més amb el guiatge de Josep Sastre, metge lleidatà amic de Fabra des dels anys de la Guerra Civil, a l’època exiliat a la capital. Sastre el va acollir aquells tres dies de novembre a casa seva –a Villa Carmen, xalet ubicat a l’actual avinguda Príncep Benlloch, a l’altura de la farmàcia Enclar– i el va acompanyar com a testimoni a cal notari. Dos decennis després va explicar l’episodi a Jordi Mir, fill com ell de Tremp, que és qui va posar tot això negre sobre blanc en un article publicat per la SAC.

Un article extraordinari en molts sentits, començant per la reproducció de la primera pàgina del testament fabrià. De fet, és una còpia conservada a l’arxiu de la família Sastre. L’original està dipositat a la Cambra de Notaris, i no es podrà consultar fins al 2049. Així que ens haurem de conformar amb el que en recorda el mateix Mir, que en va tenir la còpia a les mans: “Fabra volia vetllar perquè la seva segona filla, Teresa, que de sempre s’havia mostrat malaltissa, fos atesa degudament si ell faltava. La seva preocupació principal és que li siguin respectats els drets d’autor que li puguin correspondre [a Teresa]”. El cas és que els mals presagis eren tan fonamentats que ella va morir el gener del 1948, “i a partir d’aquell moment Fabra va iniciar un camí dreturer cap al destí de la seva filla”. Va traspassar, en fi, el 25 de desembre.

‘Com un dentat de trenta...’

A Fabra se li havia posat entre cella i cella de testar en català. Per això, es va posar en contacte amb el doctor Sastre, a qui sabia exiliat a la capital, i li va demanar que explorés el terreny. El notari Jordana “em donà totes les facilitats i em pregà que comuniqués al Mestre que podia venir el dia que a ell més li plagués”. I així ho va fer: “Una tarda dels darrers dies de novembre va presentar-se a casa [...] i va pregar-nos que l’acompanyéssim a un hotel. Naturalment, amb la meva esposa li contestàrem que ens veuríem molt honrats que volgués compartir la nostra modesta llar”.

Ho va ser durant les dues nits i tres dies que es va allargar l’escapada. L’endemà mateix van desfilar pel notari. L’altre testimoni va ser Manel Pons, que a l’època exercia com a director de la Caixa de Pensions. El doctor Sastre recordava, dos decennis després, alguna anècdota ben suculenta: “La meva esposa, adonant-se que estava desdentat, li preguntà quines coses menjava especialment. Li contestà que no tingués la més mínima preocupació, car menjava absolutament de tot; i en efecte escurava les costelles com un dentat de 30”.

La segona tarda van sortir d’excursió a Santa Coloma –“Hi anàrem passejant, sense que es cansés ni molt ni mica, i retornàrem gairebé suant: el Mestre no la coneixia i li plagué molt”–, i l’endemà va agafar el “cotxe-correu” cap a l’Ospitalet i, d’aquí, el tren cap a La Tor de Carol, Vilafranca de Conflent i Prades. Durant la nit havia caigut la gran nevada i va ser –diu Sastre– l’últim autobús que va travessar aquell hivern el Port d’Envalira. Li va anar d’un dia, a Fabra. I la resta, fins al fatídic dia de Nadal del 1948, ja la sabem.

La petja del Mestre no es limita al testament, a la desapareguda Villa Carmen i a l’escapadeta a Santa Coloma. El 1969, amb ocasió del centenari, es va inaugurar un monòlit de pedra –que encara subsisteix– al pati de les escoles de Ciutat de Valls, i l’octubre del 1975, amb ocasió de les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra, la capital li va dedicar el carrer que va de Prat de la Creu a Fiter i Rossell, que no és mala companyia.

No és gaire, però tampoc no és res. I tot plegat és segurament prou excusa perquè les nostres institucions trobin el moment d’afegir-se a l’Any Pompeu Fabra amb alguna activitat que recordi aquell fred, inhòspit, funest i andorrà novembre del 1947.