Diari digital d'Andorra Bondia
El primer número de ‘Portella’ va aparèixer el novembre del 2010; el 13, i fins ara últim, el novembre del 2018.
El primer número de ‘Portella’ va aparèixer el novembre del 2010; el 13, i fins ara últim, el novembre del 2018.

‘Portella’ es pren un any sabàtic


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Txema Díaz-Torrent

La tercera etapa de la revista arrencarà la primavera del 2020, i a la tardor publicarà el número 14 i estrenarà ‘entorn web’.

En un curs normal, a aquestes altures de la tardor estaríem parlant dels continguts, no en tinguin dubte que suculents, de l’última entrega de Portella. Hauria sigut la número 14, però com el lector perspicaç haurà intuït, aquest novembre no hi ha hagut Portella, en la que és la primera ocasió que la revista falla a la cita amb el lector des que en va sortir el primer i gloriós número. I la mala notícia és, òbviament, que no cal que l’esperin perquè aquest 2019 no hi haurà Portella. La bona, que no és un mutis definitiu, sinó un any sabàtic que el nou consell de redacció, renovat de dalt a baix i en què tan sols sobreviu Quim Torredà entre els pares fundadors, s’ha donat per concebre, gestar i, en fi, parir la tercera etapa de Portella.

Es tracta, augura el mateix Torredà, d’emprendre un “salt qualitatiu” que pretén superar el “format revista” i posar els continguts “al centre del projecte”, de manera que siguin accessibles a través de “formats múltiples” i que tinguin unes quantes, per no dir infinites vides digitals, i no l’existència precària, atzarosa i efímera que fins ara oferia el paper. Tot plegat, és clar, requerirà la creació d’un “entorn web modern i innovador” on –assegura– es plasmarà la idea-força d’aquesta nova etapa, que serà la coexistència de continguts “complementaris i desagregats de la revista”. En resum: que Portella tindrà per fi una versió digital, que serà una mica més que això, si hem de creure les paraules de Torredà, i que ha de permetre explotar el “patrimoni” que suposa, diu, “haver treballat al llarg de deu anys amb una comunitat portellana de més de 250 col·laboradors”.

Tot plegat ho començarem a visualitzar la primavera que ve, quan es presentarà el projecte amb pèls i senyals amb una “acció cultural” que serà el tret de sortida de la Portella 3.0. El número 14 en paper sortirà la tardor que ve, com ja s’ha dit, “i conviurà amb el nou entorn digital, que serà un format complementari”.

D’acord, no és gaire, però és molt més que els llimbs on els lleials seguidors de Portella estàvem fins ara, i el que sembla clar és que per localitzar un article concret –o un tema, o un autor, o una foto– no caldrà revisar analògicament els exemplars de la revista –o desfilar per la Nacional, si no els tens a mà– com es feia fa tres mil·lennis a Alexandria. A Portella li haurà costat deu anys, deu, fer el salt digital, però no ens posarem ara llepafils amb una revista que va omplir un buit clamorós en el panorama editorial nacional: el que li correspon a una publicació periòdica d’arrel andorrana i vocació transnacional, nascuda per donar visibilitat al xup xup creatiu que no en fa prou amb la urgència de la pàgina diària i homologable en quasi tot a les del seu gremi que es publiquen als països veïns. Ho dèiem fa deu anys i continua sent estrictament cert avui, i no es fiïn mai de les imitacions. Portella era en néixer una raresa absoluta: ben maquetada, ben impresa i ben acabada, concebuda amb amor i parida amb carinyo, una criatura desitjada i per tant mimada, i només això ja era una notícia de les grosses en un context editorial on proliferaven pamflets d’ocasió, fills de matrimonis d’interès i experiments amb poc més que bona voluntat, una sabata i una espardenya.

Portella era i ha continuat sent tot això, a banda d’un contingut d’altíssim nivell, amb ocasional però sucosíssimes primícies i que repassem a l’epígraf adjunt. Recordem abans d’acabar que aquesta aventura portentosa la va iniciar un equip capitanejat per Joan Peruga, amb Txema Díaz-Torrent, David Gálvez, Manel Gibert, Iñaki Rubio, l’avui síndica Roser Suñé, Roser Porta i el mateix Torredà, que el 2015 va prendre el relleu en la direcció, amb un consell de redacció renovat –tan sols repetia Suñé, i s’hi afegien Eva Arasa, Júlia Fernández, Imma Tomàs i Toni Farrero– que qui s’hi ha mantingut al capdavant els tres últims números.

Del relat andorrà de Cortázar als tankas escaldencs d’Estellés

Joan Peruga, que en va ser el primer director, deia fa deu anys en la presentació del primer Portella que “és temps de moure’s i de crear, de fer propostes i de ser imaginatius, de deixar una empremta profunda i bella”. Quedem-nos amb aquesta última vocació, la de deixar una empremta profunda i bella. Cada lector de Portella podria sens dubte fer-ne una selecció personalíssima i igualment vàlida, dels centenars d’articles que han florit a les seves pàgines. I només això, que encara en guardem memòria, ja donaria idea de l’absoluta necessitat d’una publicació com aquesta. La nostra l’obre sense cap mena de dubte Manuscrito hallado junto a una mano, el relat andorrà de Julio Cortázar –Cortázar, mare meva!– que es va publicar al número 3, cortesia de la vídua oficial de l’escriptor, Aurora Bernárdez, i gràcies a la intercessió de David Gálvez. Pensin que Manuscrito havia quedat inèdit fins al volum Papeles inesperadors, publicat tan sols dos anys abans. Una altra fita bibliòfila va ser l’exhumació de Prat de la Mola, la col·lecció de tankas d’inspiració escaldenca que Vicent Andrés Estellés va escriure el 1975. Val que no tenen el plus del relat semiinèdit de Cortázar, però és que Prat de la Mola només s’havia publicat al volum V de l’Obra Completa del valencià (1980) i havia tingut moltíssima menys sort mediàtica que les Postals de Martí i Pol i els haikus de Bartra. Mereixia sens dubte una reivindicació, i va ser Portella qui se la va brindar al número 11, especial també per una joint venture amb l’Associació de Músics que va traduir-se en un CD oportunament batejat com El so de Portella. La literatura negra a l’andorrana (al número 12), la filiació pirinenca de Vázquez Montalbán i de dues de les criatures de l’univers Carvalho –Biscúter i la puta Charo–, al 8, i també Isabelle Sandy (7), Bartra, de qui es van recuperar unes quasi perdudes Estances de Lòria (4), i naturalment, el número consagrat al còmic, l’últim, que va comptar amb un amfitrió de privilegi: Francisco Ibáñez, el pare de Mortadelo i una de les moltes personalitats que ens han visitat per culpa de Portella, i entre les quals, la novel·lista Núria Perpinyà el llibreter Paco Camarasa i l’escriptor Vicenç Villatoro. I no ho deixarem sense recordar que va ser de nou a les pàgines de Portella, i de nou també gràcies a Gálvez, que vam saber que Amat-Piniella va escriure K. L. Reich exactament al segon pis del número 50 de l’avinguda Canòlich de Sant Julià. Què hauríem fet sense Portella?

Andorra
Portella
Quim Torredà
Peruga
cortázar
Amat-Piniella
Txema DEíaz-Torrent
Gálvez
Rubio
Arasa
Porta
Número de vots: 95
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic