L’associació cultural es dissol, els continguts no es renovaran de forma periòdica però la pàgina web seguirà activa.
“És temps de moure’s, de crear, de fer propostes i de ser imaginatius, de deixar una empremta perdurable i bella”. Aquesta era una de les consignes més inspiradores del manifest que Joan Peruga, en funcions de president del tinglado, va llegir en la presentació del primer número de Portella. Era el 30 de novembre del 2010, i amb Portella naixia una criatura sense parangó entre nosaltres: una revista literària –dos números l’any, fins al 2015– d’arrel andorrana i vocació transnacional, nascuda per donar visibilitat al xup-xup creatiu que o en fa prou amb la urgència de la pàgina diària i homologable en quasi tot a les que es publiquen als països veïns. Una raresa absoluta, ben maquetada, ben impresa i ben acabada, concebuda amb amor i parida amb carinyo.
Dotze anys, tretze números i 250 col·laboradors després, aquella ambiciosa i pelet romàntica aventura tanca la paradeta. La veritat és que es veia venir des que el 2019 es va renovar de dalt a baix el consell de redacció –només van sobreviure Eva Arasa i Quim Torredà, que el 2015 havia succeït Peruga com a president de l’associació– i el número 14 de la revista en paper es va posposar per fer-lo coincidir amb la migració al format digital. La pandèmia va capgirar els plans inicials, i la tercera i finalment última etapa de Portella va arrencar el juny del 2021, però ara ja amb versió exclusivament digital, on s’han abocat un grapat de monogràfics (Veus i ànima, amb fotografia de Laura Gálvez-Rhein; Juberrigrafies, amb Joan Fontcoberta com a amfitrió; Antoni Morell, Fiter i Rossell, la pedra seca...)
La intenció era posar el portal en marxa i anar-lo alimentant periòdicament amb nous continguts, a la vegada que se’n recuperaven d’antics. Torredà i el seu equip –Jasmina Canedo, Aurora Baena, Marta Tort, Carles Sánchez, Carles González i la mateixa Arasa, entre d’altres– es van donar un any de temps per trobar-ne un altre disposat a assumir el relleu i fer-se càrrec de la nova etapa de Portella. No hi ha hagut sort, i la pròxima assemblea de l’associació es convocarà amb un únic punt a l’ordre del dia: aprovar-ne la dissolució.
Portella fa per tant mutis, no hi haurà més números en paper ni es generaran nous continguts. Però no mor del tot. El romanent de caixa que queda es destinarà a garantir la continuïtat del portal (revistaportella.com) com a mínim durant els cinc pròxims anys, amb l’esperança –diu Torredà– que aparegui algú amb el temps, les ganes i l’empenta de ressuscitar el projecte: “S’ha acabat un cicle i no és un moment trist, sinó al contrari, perquè creiem sincerament que hem complert un cicle i també la missió amb què vam començar aquesta singladura”.
En el moment adequat
És hora per tant de fer balanç i de comprovar si, com demanava Peruga el 2010, Portella ha deixat una empremta “perdurable i bella”. De la primera etapa, que s’allarga com s’ha dit fins al 2015 i amb un equip fundacional especialment homogeni que completaven Manel Gibert, Txema Díaz-Torrent, David Gálvez, Iñaki Rubio, Roser Porta i Roser Suñé, Torredà en destaca els dos números anuals en paper i ho atribueix a la feliç confluència de dos factors: d’una banda, les ganes de cruspir-se el món literari d’una generació que començava a despuntar, tots sota la batuta inspiradora de Peruga i amb la generosa vocació no de crear una revista per publicar-hi ni només ni sobretot ells, sinó de descobrir també nous talents i reivindicar les figures totèmiques de la nostra tradició literària: “Portella va néixer en un moment molt oportú i va ser molt ben rebut, tant des del món cultural com de les institucions”.
Va ser una etapa d’autèntica esplendor per on van desfilar des de Sergi Mas fins a Agustí Bartra, de qui es van recuperar unes Estances de Lòria que es creien perdudes, per no parlar de Prat de la Mola, la col·lecció de tankas de Vicent Andrés Estellés, o de la deriva andosina del Biscúter i Charo, la puta, compis de Pepe Carvalho. Però com passa amb el concert final de Serrat, que cada fan hauria fet la seva songlist particular, poc a veure amb el que va cantar al Palau Sant Jordi, deixin que de la primera etapa ens quedem amb el descobriment de Manuscrito encontrado en una mano, el relat andorrà de Julio Cortázar, paraules majors, i amb la resolució d’un fascinant enigma literari: el pis lauredià on Amat Piniella va escriure K. L. Reich, la gran novel·la catalana sobre l’univers concentracionari. Al número 50 de l’avinguda Canòlich, si s’ho demanen.
A partir del 2015, i amb nou consell de redacció –Júlia Fernández, Toni Farrero, Imma Tomàs i Eva Arasa, amb Torredà, Suñé i Díaz-Torrent com a vincle amb els fundadors– Portella treu el peu de l’accelerador: publica només un número l’any però inicia una fructífera col·laboració amb altres associacions culturals. La gran fita és El so de Portella, en paper i també CD, amb l’Associació de Músics. En aquesta nova etapa es prodiguen les visites de personatges del món cultural auspiciades per la revista, des del gran Ibáñez i el pare de Mortadelo, amfitrió del número consagrat al còmic, fins a Paco Camarasa (per a Andorra en negre, sobre la literatura de gènere) i Vicenç Villatoro. I el que no cap en aquestes línies i que, quina llàstima, ja no es podrà consultar sinó en paper.
És o no és, en fi, “perdurable i bella”, l’empremta que han deixat aquests dotze anys de Portella?
