Diari digital d'Andorra Bondia
Al passeig marítim de Sitges, amb el director d’‘El sexto sentido’, ‘Múltiple’ i ‘Glass’, que s’estrenarà al gener (a l’esquerra).
Al passeig marítim de Sitges, amb el director d’‘El sexto sentido’, ‘Múltiple’ i ‘Glass’, que s’estrenarà al gener (a l’esquerra).

Postals de Sitges


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Paula Peña

‘Le Blizzard’ no dona la campanada, però el Rodríguez Areny mitòman s’endú ‘premis’ d’Ed Harris i Night Shyamalan.

No tot es guanyar. De fet, no tot és ni tan sols participar. Álvaro Rodríguez Areny sabia que donar la campanada a Sitges era una quimera, tot i que Le Blizzard –insisteix, i els que l’hem vista sabem que no exagera– no estava gaire lluny de les favorites... que al final no ho eren tant. Resulta que la guanyadora d’Oficial Fantastic, la secció on concorria el director encampadà, va ser l’australiana Post Mortem Mary, i que el Mélies de plata al millor curt europeu se’l va endur la britànica The Death Of Don Quixote, “una sorpresa absoluta perquè no és ni tan sols de gènere”. Ni rastre finalment de La noria ni de La guarida, que eren l’aposta d’Areny.

Però dèiem que no tot és guanyar. Ni tan sols participar. Així que una vegada complerts els deures com a director –i això va ser de seguida: Le Blizzard es va projectar el 6 d’octubre, l’endemà de la inauguració– Areny va dedicar els nou dies que li quedaven de festival a exercir com a cinèfil i, posats a fer, com a mitòman. No acostuma, diu, a perseguir les estrelles que pul·lulen per Sitges –i després de quatre edicions, dues de les quals a la secció oficial, se’n pot considerar un habitual–, però aquest any, amb una llista de convidats sideral, “és que quasi m’hi obligaven”.

La peça de caça major que es va cobrar és la fotografia amb M. Night Shyamalan d’aquí dalt. Pura casualitat: “Passejàvem tranquil·lament entre les parades del mercat del passeig marítim i de sobte veiem un noi, quasi un nen –perquè ho sembla– a punt de girar per un carrer lateral. Pot ser que sigui el director d’El sexto sentido? Podem tenir tanta, però tanta sort?”. I tant, que ho era. I tant, que la van tenir. I encara més: anava quasi d’incògnit, sense ulleres i sense gorra, així que van ser els primers a reconèixer-lo: “La meva parella m’havia suggerit, visionària, que agafés el meu blu-ray d’El protegido, perquè Shyamalan venia amb una primícia de Glass. I va i ens el trobem!”.

Va resultar, en fi, un paio simpatiquíssim, extremadament accessible, diu Areny, que no només va firmar reglamentàriament l’exemplar d’El protegido sinó que li va fer una brometa estil Hollywood: “‘Aquesta noia que va amb tu, és la teva dona?’, em va demanar. ‘Què més voldria!’, li vaig dir jo. ‘I per què no li demanes ara?’ En fi, que amb els nervis se’m va passar de demanar-li la foto, i quan ja marxàvem vam haver de recular. No hi va posar cap pega, i vam tenir sort perquè de seguida van començar a acostar-se fans. La llàstima és que, no m’ho perdonaré mai, no portava a la motxilla cap còpia de Le Blizzard per donar-li. Qui sap si en un moment d’avorriment no hauria pensat, a veure què ha parit, aquest xaval! T’imagines!?”.

Atenció a ‘Overlord’

La cosa no va ser tan íntima, però sí igualment intensa, amb Ed Harris. “En sóc un fan des de sempre, i no sé quantes vegades he vist Enemigo a las puertas. En fi, vam assistir a un passi especial d’El show de Truman que feien al cine Prado, que és una sala petiteta i pensàvem que potser el tindríem a la vora. Ell i el director, Peter Weir, un altre fenomen. Van entrar per una porteta lateral, ens hi vam acostar, em vaig colar entre la gent i sí, li vaig fer firmar la primera temporada de Westworld.” Li va sorprendre, diu Areny, l’aspecte desmillorat i que no sigui el tros d’home que sembla a la pantalla –“diria que és més baixet que jo, i encara més poqueta cosa és Weir!”– però, ai, aquells ulls, aquella mirada blavíssima: “Et mira i et quedes petrificat”.

Poc a veure amb Nicholas Cage, la superestrella d’aquesta edició. Hi presentava Mandy, als antípodes –segons Areny– dels papers de paio dur en què s’ha prodigat l’últim decenni –productes a anys llum de Corazón salvaje i Leaving las Vegas, per entendre’ns. “La fotografia se la vaig fer a la sortida de Mandy. Aquí sí que vaig veure els de seguretat un pelet nerviosos, però ell encantat, exercint d’estrella. L’apoteosi va arribar el dia que li entregaven el premi honorífic: l’esperaven a la catifa vermella però va l’home i baixa del cotxe com cinquanta metres abans d’arribar-hi: va ser una desfilada triomfal, donant la mà a tothom que se li acostava, fent-se selfis, firmant pel·lícules... Res a veure amb la superestrella excèntrica i malhumorada que ens temíem”.

Doncs contra pronòstic, Mandy –“espectacular, s’ha de veure”– és una de les pel·lícules que Areny s’endú de Sitges. Entre les òbvies, escull Fuga, Mélies de plata al millor llargmetratge europeu, i la francesa Climax, de Gaspar Noe, guanyadora absoluta i la sensació d’aquesta edició. Entre les descobertes, la canadenca Summer of 84, “petita però estupenda”, i Suspiria, amb Tilda Swinton, “una pel·lícula 100% d’autor, estic segur que d’aquí a 20 anys encara en parlarem”. I per als paladars menys exigents, Overlord, que relata la peripècia d’uns paracaigudistes aliats que la vigília del Dia D aterren sobre un laboratori nazi prop de Normandia. Produïda per J.J. Abrams (Lost, Westworld), és una barreja entre Guerra Mundial Z i Malditos bastardos, diu Areny, “i el millor que he vist aquest any a Sitges. No sóc l’únic que ho pensa perquè a la projecció tothom es petava de riure. Tothom”.

Andorra
Alvaro
Areny
Sitges
Blizzard
Cage
Harris
Shyamalan
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic