Pozo esclata: “Rodar aquí és un miracle; els incentius són nuls”

Es dirà Andorra, transcorre en un país que vol ser Andorra –però que s’hi assembla, diguem-ho tot, com un ou a una castanya– però no es rodarà a Andorra. Ho deia ahir amb acritud l’actriu i productora Elisabet Terri a compte de la versió cinematogràfica de la novel·la de Peter Cameron que protagonitzaran Cliwe Owen (The International) i Gillian Anderson (Expediente X), amb producció de James Ivory i que el director Fred Schepisi rodarà a l’abril amb un pressupost de deu milions d’euros. Però no serà en localitzacions del país, sinó a Itàlia. I aquesta ha sigut l’espurna que li faltava a Josep Pozo, la meitat d’Imminent –l’altra meitat és Terri– per saltar.

El guionista, director i productor de Nick i 73 minutos assegurava ahir que “fins a l’últim moment hem estat en contacte amb els coproductors australians d’Andorra perquè com a mínim una part de la pel·lícula es filmés aquí”. No ha sigut possible perquè –diu– “per a ells el factor decisiu són els incentius fiscals; nosaltres insistíem que a Andorra ens donen tota classe de facilitats..., però és que això –et responen ells– ens ho ofereixen a tot arreu: no és suficient”. Per dir-ho clarament: “No els hem pogut oferir cap dels al·licients ni incentius que sí que troben en altres països.”

La realitat és dura per al sector cinematogràfic: no hi ha ajudes públiques –i es refereix a la fiscalitat, no a les subvencions directes– ni tampoc una cultura empresarial que contempli el cine com una inversió plausible: “Rodar a Andorra és un autèntic miracle; els incentius són ara mateix nuls, tant des del sector públic com des del sector privat.” Sap de què parla, Pozo, perquè seu –bé: seu, d’Imminent i també de Terri– és el petit miracle d’haver rodat íntegrament al país dues pel·lícules –Nick i 73 minutos– en quatre anys. I per aquí dalt no es rodava una pel·lícula professional des de feia com a mínim tres lustres. Per no dir quatre: “Hi ha un profund desconeixement d’aquesta indústria: el cine no dilapida recursos naturals ni ocupa espais de forma indefinida; dóna treball a col·lectius i empreses del sector. En definitiva: no només és una font d’ingressos, sinó una oportunitat única de mostrar-se a l’exterior.” Encara més: “Que ningú no s’enganyi: l’efecte d’exhibir localitzacions naturals en un rodatge no s’aconsegueix ni remotament amb campanyes publicitàries convencionals.”

Tal com el pinta, el panorama és desolador, i no pot ser més que fruit de la casualitat que hagin coincidit en el temps les dues pel·lis d’Imminent, el curt Wolves i el pilot d’Impacto. De fet, ben aviat se’ls hauria d’afegir Danger, el tercer llarg de Pozo, que s’havia de rodar a les instal·lacions de Sud Radio. Doncs tampoc això acaba d’estar del tot clar: Danger té ara mateix tots els números per rodar-se a l’illa canària de La Palma, precisament pels incentius fiscals –fins al 35% de la inversió– que aquí són desconeguts. El càsting complet, en breu, però amb sorpreses majúscules, augura, perquè el pressupost s’ha disparat finalment fins a deu milions d’euros. Així que hi haurà estrella. El que tampoc està clar és la preestrena de 73 minutos, rodada al febrer a Anyós i pràcticament enllestida. Havia de ser al novembre, però fins i tot això està en l’aire per falta de patrocinadors.

En fi, per tornar al començament i pel que fa a l’Andorra de Cameron i Schepisi, acabarem amb l’elenc protagonista, que a més d’Owen –en el paper d’Alexander Fox– i Anderson (Miss Quay), formen Toni Collette (Mrs. Dent), Joanna Lumley (Mrs. Quay) i Riccardo Scamarcio (Vladímir Afgroni).