A casa seva, com Déu mana, però a la vista de tothom, fora del calaix on havia quedat inexplicablement amagada –però no oblidada– durant probablement dècades. La talla de la Mare de Déu del Roser presidia ahir l’ofici religiós a Santa Eulàlia d’Encamp, la missa de festa major a la qual assistien autoritats comunals, a banda del síndic, Carles Ensenyat.
La talla, que data del segle XVI, ha estat restaurada gràcies a una col·lecta popular, en què als feligresos es van afegir empreses de la parròquia, com ara Gasopas. La figura romandrà a l’església de Santa Eulàlia perquè pugui ser contemplada per tothom, confirmen des del Comú d’Encamp, que recorden que, a banda, i seguint  el mateix procediment, estan sent restaurades dues talles més, una de Sant Feliu i una de Sant Isidre, ambdues del segle XVIII. Aparentment es tracta de peces sortides de la mateixa mà i provinents d’un retaule que s’ha perdut. Si més no, aquesta és la hipòtesi que proposa Robert Lizarte, responsable de la cosa artística i patrimonial del Comú d’Encamp. També suggereix que la Mare de Déu del Roser  que ja llueix davant els feligresos –i tothom que s’hi atansi– podria ser anterior, possiblement barroca, i procedia de l’antiga capella d’aquesta advocació que es trobava entre la del Roser i la de Sant Antoni.
Conclou així la llarga i estranya peripècia de les peces, que havien quedat incomprensiblement arraconades en un armari de la capella de Sant Antoni, on se celebren les sessions de catequesi. Un armari que romania tancat sense que ningú conegués tampoc el parador de les claus, ni el mateix mossèn Antoni Elvira. Fins que un dia es va trobar amb un manat de claus rovellades i també elles oblidades. Sortosament, van servir per obrir l’armariet i deixar tothom bocabadat amb el petit tresor que guardava, perquè a banda de les figures, el lot el completaven una llàntia processional del XIX, les perxines de les fornícules dels sants i un grapat de caps de querubí.  La rocambolesca història la relatava Lizarte en el moment de la troballa: prou que sabien de l’existència de les talles, però més aviat les consideraven en parador desconegut. “És que no sabíem que les teníem. Per a nosaltres, era com si les haguéssim perdut, i mira que les teníem a la vora”. L’explicació més probable que albira Lizarte és que les van guardar a l’armari amb la reforma integral de Santa Eulàlia que a finals dels anys 80 va dirigir el despatx Bohigas-Martorell-Mackay.