Laura Gálvez Rhein tanca el curs de la sala Sergi Mas amb ‘La bellesa inhòspita’: la que ha intentat trobar a Can Brians i Wad-Ras

La vam conèixer ara fa dos anys, en tenia vint, quan es va estrenar amb una individual a la Fundació Mapfre de Barcelona. Immediatament després va estrenar la sala Sergi Mas de l’antiga casa comuna de Sant Julià amb Comiat diferit, aquella sensacional sèrie que documentava la mudança pelet trista del mateix Mas, després de 60 anys vivint a la casa Duró d’Aixovall, i dijous que ve hi torna des de la presó. De dues, i totes dues de dones: Wad-Ras, a Barcelona, i Can Brians 1, a Sant Esteve de Sesrovires.

Gálvez es va empotrar com a documentalista del projecte Traspassant l’objectiu, una iniciativa de la fundació Setba dirigida per la fotògrafa catalana Marta Fabregas que ofereix tallers d’aquesta disciplina a les internes amb l’objectiu, diu, de millorar-ne la qualitat de vida, potenciar-ne l’autoestima i fomentar la inclusió laboral a través de la fotografia. En les vuit edicions que s’han convocat des del 2020 hi han participat un centenar i mig de dones i s’han disparat 22.000 fotografies, perquè se’n facin una idea.

A la sala Sergi Mas no hi recalarà el resultat dels tallers, sinó la mirada de Gálvez sobre un col·lectiu i uns espais que per als profans resulten absolutament marcians: “Per moltes pel·lícules que hagis vist, per molt que t’hagis preparat, quan travesses els murs de la presó et cau el món a sobre: les moltíssimes portes, els colors apagats, tot sembla dissenyat per construir un món inhòspit, hostil”.

El repte era doble: d’una banda, extreure la possible bellesa que brotava dels espais tancats on tenien lloc els tallers –el pati de la presó, un antic mòdul d’aïllament– i a més fer-ho sense que se li escapés ni cap rostre ni cap tatuatge ni tret personal que servís per identificar-ne les internes. El que va veure i el que ha intentat captar Gálvez amb la càmera són espais que aquestes dones que veuen en els tallers una oportunitat de trencar la monotonia i dotar-se de certa formació han “resignificat” amb la seva presència i la seva alegria. “No buscava tant la identitat de cadascuna, missió impossible perquè ni les podia retratar ni les coneixia prou, sinó l’energia col·lectiva, els vincles de sororitat, aquesta energia eminentment feminista que sorgeix dins de la presó”.

El resultat és una sèrie més conceptual que no figurativa, on el que compta són les absències, el que passava just abans o el que passarà just després que la fotògrafa dispari: la dona que s’ha assegut en una cadira del pati, o la que ha vestit un trípode fotogràfic amb un joc de plomes. Aquesta vida en femení que intenta obrir-se camí –i que ho aconsegueix– en un univers com el de la presó, on la desigualtat, diu Gálvez, “és encara més pronunciada perquè la majoria de les feines estan concebudes (i acaparades) per a la població penal masculina, molt més nombrosa, i on fins i tot els tallers tenen biaix de gènere: les dones en tenen de dansa, costura, perruqueria...”