Un col·leccionista barceloní localitza una sèrie històrica d’onze postals de José Claverol del 1903 editades per Hauser y Menet.
“Bello país. El Vall de Andorra es aquí tan estrecho que [con] los brazos en cruz se tocan los dos lados. Probamos el tabaco de Andorra y empezamos a toser. Sigo telegrafiando”. Així resa la primera i sensacional postal de la formidable sèrie d’onze targetes amb fotografies de José Claverol i editades per la casa Hauser y Menet de Madrid datades entre el 18 i el 19 de novembre del 1903 a Barcelona i que un tal G. Arés (o potser G. Aris) li va escriure puntualment a una amiga seva de la qual només sabem (de moment) que residia al Passeig de Gràcia de la capital catalana i que tenia la dèria de col·leccionar postals. El lot sencer va anar a parar per una d’aquelles casualitats del destí a mans de José María Sandoval, que també exerceix com a col·leccionista i de qui vam parlar aquí mateix fa uns mesos perquè entre els seus fons oceànics (entre 25.000 i 30.000 exemplars de temàtica eclèctica però tots datats entre finals del XIX i principis del XX) havia aparegut el negatiu original, una placa de vidre de 9 per 12 centímetres, del garrot vil de Casa de la Vall disparat a principis de segle per Guillem de Plandolit: és la fotografia més antiga que se’n coneix.
Són onze postals, dèiem, totes del fundador de la nissaga dels Claverol fotògrafs, totes datades a Barcelona el novembre del 1903 i totes amb la mateixa destinatària. S’intueix que l’autor les havia adquirit durant un recent tour andosí i que es va esperar a ser de nou a casa, lluny de les exòtiques terres pirinenques, per escriure’n un particularíssim rapport i enviar-lo a la seva interlocutora. Entre les targetes hi ha la celebèrrima fotografia dels consellers generals abillats amb la capa i el gambeto reglamentaris, la primera que els Molt Il·lustres Senyors van permetre que els fessin. Data del 1902, l’any abans que el nostre G. Arés es plantés entre nosaltres, així que acabava com qui diu de sortir del forn. Hi ha també vistes d’Encamp, Ordino, Engolasters, Escaldes, la capital, la Massana, Canillo, Sant Julià, Santa Coloma i la duana de la Farga de Moles, però més enllà del document gràfic si no inèdit, raríssimament vist, el que crida especialment l’atenció és l’estil catxondo de l’escrivà. L’hem pogut intuir a la conclusió sensacional de la primera entrega de la sèrie: “Probamos el tabaco de Andorra y empezamos a toser”.
S’hi percep el tonet foteta i també condescendent de l’urbanita conscient que ha fet una escapada a territori comanxe. El bon Arés continua el periple sense descuidar el seu peculiar humor, cosí germà d’aquell Valmont de Las amistades peligrosas, que mai no obria la boca –diu Laclos– “sense haver calculat abans el mal que podia fer”. Perquè vegin que no exagerem, mirin la segona postal: “Reparamos huesos quebrantados en el anterior Encamp en posada Ca L’Oros. Detalles: seis gatos recién nacidos y perro llamado Sagasta [pel polític espanyol clau de la Restauració borbònica que acabava de traspassar aquell 1903]. Camino Escaldas supimos que estaba Ordino. Dijimos bueno y seguimos”.
Vaja, que molt dir però no hi van pujar. L’orientació geogràfica de l’autor no és gaire fiable, i les ganes d’explorar el país tampoc semblen excessives: “A mil y pico metros supimos hallarse estany con truchas. Pareciéronnos muchos metros y lo dejamos. Seguimos fumando y tosiendo: pastillas pectorales agotadas. Sigo telegrafiando”. Es van quedar sense truites, però a Escaldes semblen els expedicionaris per primera vegada satisfets per les comoditats que els ofereixen els nadius: “Media mañana llegamos Escaldas. Paisaje extra, aguas termales extra, anisado extra. Sol azul y cielo esplendoroso (...) Compramos chocolate fabricado [en el] país. Sigo telegraf.” Però és un miratge: de seguida s’imposen els prejudicis: ells han vingut a veure una mena de reserva índia, això és el que volen veure i el que veuran. A la capital, “medio dia llegados. Visitado iglesia, cabildo, ayuntamiento y otros edificios públicos pero feos. Vimos primer carro República: tiene dos ruedas. Cosa rara”. Lamenten els expedicionaris no haver pogut assistir a una sessió del Consell “por estar cada uno en casita”. Per compensar, diu, “obsequiaronnos tabaco habano. Creímos morir felicidad”. S'atreveixen a enfilar-se fins a la Massana, a veure què passa, i torna a exhibir les saludables ganes de fotre-se’n del mort i de qui el vetlla: “Digerimos suculento menú al ver tanto y tan frondoso verde, no porque se tiene el apetito sino por la agitación. La Massana produce muchos masaneses, que son sencillos y tienen traje de diario y de día de fiesta. ¡Cosa rara!”
La següent etapa d’aquest cacau geogràfic que sembla exhibir l’autor els porta a Canillo, que no li deixa cap impressió, ni bona ni dolenta, i la cosa acaba a Sant Julià, en una última i inoblidable jornada: “Maltrechos y cansados nos entregamos al reposo en catre por barba [com si en alguna altra parada haguessin hagut de compartir llit]. Tememos presencia de reptiles”. Les sospites es confirmen a la següent i penúltima postal de la sèrie: “¡Horror! Predicciones cumpliéronse. Nido de culebras cada catre. Noche de perros”. I el millor arriba al comiat, quan la comitiva enfila per fi cap a la Seu carregats de suvenirs locals i d’aventures exòtiques que poder explicar a les amistats del Passeig de Gràcia: “Mantas, chorizos, tabaco que llevamos para envenenar amigos pasaran aun siendo precavidos contrabando. Pronto llegamos Seo. Todos preocupados si había catres. ¡Horrible obsesión! Preguntamos carabinero y dijo que sí. Abrazámosles. Seguiré telegraf.”
I fins aquí, les peripècies del catxondo de G. Arés. De José Claverol (la Seu, 1854-1921) diguem que es va aficionar a la fotografia quan als 14 anys va quedar orfe i es va traslladar a Xile amb un oncle seu, i que quan va tornar va compaginar el negoci tèxtil familiar amb el primer estudi fotogràfic, que va obrir al carrer Major de la Seu. La dèria la va heretar el fill petit, Valentí (1902–2000), que va exercir primer a Barcelona i a partir dels primers anys 30 i durant quatre decennis a la botiga dels baixos de Casa Molines, a la plaça Benlloch de la capital.
