Els que visitem sovint la Sala Sant Domènech de la Seu d’Urgell coneixem de cor la seva disposició. Acudir-hi per gaudir d’una obra de teatre i trobar que estava potes enlaire, sorprenia. Comprovar que l’escenari s’havia reduït per a fer-lo molt més acollidor, ja et convidava a endinsar-s’hi amb bon peu. Si abans d’entrar, en llegir el prospecte, a part de no trobar-hi cap mena de contraindicació, descobries que tant els guionistes com els actors i fins i tot la música eren de quilòmetre zero, o el que seria el mateix, produïdes i recollides en el lloc on es consumiria, la sorpresa no feia sinó augmentar.  I, per acabar-ho d’adobar, un dels coautors del text, l’Isidre Domenjó, amb la col·laboració d’en Josep Tomàs, et feia saber que, un cop els grans nervis de l’estrena ja s’havien transformat en el neguit que tot vagi a l’hora, et confessava que el seu gran repte en redactar el text era aconseguir que els personatges reals traspassessin la paret de la ficció. En aquesta ocasió, no ens caldria viatjar fins al regne de Redonda, ni fins a Macondo o al comtat de Yoknapatawpha. Quedant-nos en aquest territori tant o més singular i tant o més desconegut, fins i tot per als que hi vivim,  que és l’Urgellet, faria el fet. 
La desencusa?  Commemorar el centenari de la mort d’un personatge prou polièdric i singular com fou Josep Zulueta. De la seva mà viatjàvem fins als anys vint, per a conèixer el tarannà d’aquest  home de la Torre del Peu, en un territori devastat per la fil·loxera, o el que seria el mateix, sense vinyes i per tant en crisi.  Racó de món condemnat a l’ostracisme, i que en Zulueta en els seus articles de La Vanguardia definia com a "comarques oblidades".  La seva gosadia va permetre que uns animals pacífics, però només en aparença, com són les vaques, es convertissin en el motor de tota una revolució. 
Aquest procés de canvi, que el temps ha mostrat  com n’era d’encertat actua  com a  desllorigador de la història. L’espectador el veu evolucionar en el si d’una família, que ens revela els seus desitjos i les seves pors, les seves penes i les seves tristors. Potser sense saber-ho s’hi esbossen les lluites eternes, com ara la que es desferma entre els adinerats i els que viuen al dia, els que tenen cultura i els que no hi han pogut accedir. Els que volen marxar, deixant-ho tot enrere, per provar sort, i els que volen quedar-se, malalts del país. Tampoc hi falta la dificultat de les velles generacions per acceptar les noves, expressada en les discrepàncies entre pares i fills, i la desconfiança que, el jovent, pa tou, sempre ha inspirat als que ja són una mica granats i desconfien dels canvis. Ni la pugna  entre els que fa temps que viuen en un indret i els nouvinguts. O la lluita de sexes, amb la dona destinada a criar i a menar la casa, però que en molts indrets del Pirineu es converteix en un contrapoder a l’ombra que s'erigeix en pa de paller. El text tampoc s’oblida de revisar l’habitual picabaralla entre les comarques veïnes, i que sempre hi havia una bona raó per ballar un valset com ara Les fonts del Segre, de Pep Lizandre, però també de  cantar cançons com la Ballarusca. 
  Abans d’arribar al final, i perquè no puguin dir que l’ensabonada ha estat d’escàndol, m’agradaria apuntar que, en algunes ocasions, sentíem els personatges parlar, però la seva veu arribava esmorteïda, de manera que no els podíem escoltar amb claredat. Un petit defecte que no espatlla una entretinguda obra que, com apunta el sorprenent final, caldrà mirar-se amb perspectiva.