Doncs Sergi Mas ja té l’Orde de Carlemany. En el grau d’Encomana, per concretar. Per sota de la Gran Creu, sí, però el més alt al qual poden optar els civils de carrer. Avui s'ha comvertit en el segon andosí que la rebia per mèrits propis i no diguem-ne institucionals –el primer va ser mossèn Ramon de Canillo; Angelina Mas i Maria Molné també la van rebre, però en el grau de creu, el tercer de l’escalafó– i cal dir que amb Sergi Mas i amb mossèn Ramon l’Orde de Carlemany ha elevat el seu caixet a nivells estratosfèrics. Caldrà en endavant filar molt prim per no desmerèixer aquest il·lustríssim panteó. 

El primer emocionat era el mateix Sergi Mas, encara que els dies previs s’havia fet una mica el xuleta. Però a l’hora de la veritat se’ns ha estovat, com és d’altra banda lògic i perquè, com ell mateix va recordar en el brevíssim parlament que li va llegir Joan Peruga, “fa 70 anys vaig ser acceptat i admès per Andorra, vaig deixar-me seduir per aquestes valls i per la seva gent, i la inspiració del meu treball m’ha arribat a través de la cultura d’aquest país”. Imaginin la sorpresa que s’enduria aquell Sergi de 27 anys que el 1957 es va plantar a la casa Colltort d’Aixovall –“Quan el sol no toca a Aixovall, és que encara no ha sortit a la vall”–  amb la dona i un fill de curtíssima edat si li haguessin dit que, ara, als 95, el distingirien amb la màxima condecoració del nostre país. No s’ho hauria cregut i hauria continuat treballant, amb el burí, el pinzell, el fang o el llapis a les mans, com ha fet sempre. Potser ho hauríem canviat pel museu etnològic on dipositar les col·leccions de salers, escudelles, eines, claus, caixes de núvia, coberts i formatgeres, però no ens posarem ara llepafils.

Com ha dit el cap de Govern, Xavier Espot, l’Orde de Carlemany és en aquest cas molt més que una medalla, “és una agraïment col·lectiu, la veu d’un país que reconeix en vós un dels seus pilars culturals”. I no exagera ni un mil·límetre, perquè Sergi Mas ha fet de tot: gravador, tallista, ceramista, pintor, exlibrista, cartellista, narrador, etnòleg, folklorista, col·leccionista i, que no se’ns oblidi, grandíssim conversador d’una escola de la qual només en queden uns pocs però gloriosos supervivents, posem que parlo de Casi Arajol, de Toni Ubach, de Daniel Areny. No cal que s’hi esforcin gaire per trobar la seva obra, segurament avui se la creuaran si desfilen davant dels esgrafiats de les Benaurances a la parroquial de Sant Pere Màrtir, del Verdaguer de Prat de la Mola, o el Contrapàs de la placeta de Sant Esteve, la font del Cap del Carrer, l’Arnaldeta del Prat del Roure o les plaques amb els noms de casa del centre històric de la capital. Per dir-ne un grapat agafats així al vol.

Espot ha tingut moments especialment inspirats: “Hi ha vides que són obres d’art i hi ha vides que són obres d’amor al país i a les coses ben fetes. Vós sou un exemple de totes dues, i ho sou perquè heu vist bellesa on altres veien només esquerdes, i perquè en cada obra vostra batega una Andorra que continua viva gràcies a persones com vós. Teniu l’ànima de l’artista i l’ofici de l’artesà, la vostra obra és una lliçó de vida i ens demostra que la creació és un acte d’amor i de llibertat, sempre lluny dels focus mediàtics i amb una veritat que neix d’una vida viscuda amb sentit”.

Mai hauríem dit que acabaríem subscrivint un discurs institucional, habitualment –per no dir sempre– absolutament prescindibles, però amb el meu amic Manel vam convenir que sí, que per una vegada el discurs havia estat a l’alçada de l’ocasió. Com quan va evocar el valor de l’elecció personal, molt superior al de l’atzar genètic o geogràfic: “Néixer en un lloc determinat és abolutament circumstancial. Un pot triar la seva terra i vós vau triar Andorra i vau convertir cal Colltort en el vostre paradís particular. En el vostre mon la immediatesa no hi té cabuda”. Només li ha faltat afegir aquelles sensacionals paraules del periodista català Antoni Puigverd: “La lentitud és una arma de combate; recordar és combatre”. Perquè si és així –i deixin que els digui que n’estic positivament convençut– Sergi Mas s’ha passat la vida combatent, lluitant per preservar una Andorra que se n’anava pel forat de la història i que avui sobreviu en els seus gravats, en la seva ceràmica, el els seus exlibris, en les seves il·lustracions i en la seva narrativa.

Acabarem amb una advertència: això no és el final de res. Recordin que al gener Medusa publicarà Tafetans de justícia, que conclou el tríptic iniciat amb Cassigalls i Les valls desitjades, però és que, a més, el 24 de novembre s’ha programat una lectura pública de fragments de la seva obra (Centre de Congressos, 19 hores), i Sergi, ens deu el llibre del pa. Això no pot quedar així.