De vegades els llibres de vell venen amb sorpresa, com aquells sobre dels anys 70 que compraves al quiosc i mai no sabies exactament què t’hi trobaries a dintre: un batalló de casaques vermelles de la guerra zulú o la temible secció d’assalt de Heidegger, el filòsof, a la I Guerra Mundial. Recordin fa uns anys l’exemplar aquell de Crónicas marcianas, una setena edició de Minotauro, 1971, que va aparèixer a La Puça amb una fabulosa carta anònima on l’autor, un mestre de l’escriptura automàtica, passava llista a les seves lectures, li prometia a l’interlocutor, andosí, sens dubte, pujar ben aviat amb “ganes de veure cine-cine extra fuerte” i anunciava una novel·la a dotze mans que està perpetrant a Mallorca, diu, coordinat per un finalista al premi Biblioteca Breve. La trobaran a l’hemeroteca del BonDia i els asseguro que val la pena (re)llegir-la.

El que tenim avui no arriba als cims epistolars d’aquell anònim lector de Bradbury però és potser més emocionant encara, de seguida veuran i podran jutjar. Es tracta d’un exemplar de del 1943 de les Guides Bleus consagrat als Pirineus exhumat de les profunditats insondables de la Paperassa, i només l’any ja crida l’atenció: en el més cru de la II Guerra Mundial Hachette continuava editant les cèlebres guies per a viatgers intrèpids. Com si res no passés, perquè no hi ha ni una sola referència al context bèl·lic i l’apperçu historique, que firma el docteur Faucher, professeur de geographie a la universitat de Tolosa, conclou oportunament amb el capítol consagrat a La Renaissance et l’èpoque classique.

Després hi tornem, en aquest silenci, perquè tenim una teoria pelet sensacional, però perfectament plausible, ja ho veuran. El cas és que entre les pàgines del nostre exemplar de la Guide hi va aparèixer la postaleta d’aquí al costat, amb la divisa dels scouts francesos i la dedicatòria que firma un tal Claude: “En souvenir de ma promesse, juillet 1946. À ma chère Mazy, bien affecteusement”.

“Franchise, dévouement, pureté” eren les tres virtuts “principals” que els escoltes francesos es comprometien a l’època a practicar i formava part del ritual d’ingrés al moviment. No en sabem res més, ni de Claude ni de la seva amiga Mazy, a qui probablement pertanyia l’exemplar de la guide bleu, i la targeta no venia sola: l’acompanyava  un breu pamflet amb una Notice gratuite sur la calvaire en una cara i, a l’altra, el Cantique du Chemin de la Croix. Està datada com s’ha vist el 1946 i el més concloent que se’n pot extreure és que a l’any següent de la fi de la II Guerra Mundial hi havia un desig clar de deixar el desastre enrere i ganes de reprendre la vida amb certa normalitat, ingressant als escoltes i turistejant  per Andorra (ni que fos amb una guia del 1943).

Però dèiem una mica més amunt que potser no era tan asèptica com semblava a ull nu. D’acord, no hi falten les descripcions i notícies destinades al viatger interessat a practicar sobretot els esports d’hivern i lamenta amb la boca petita que amb la nova carretera oberta el 1934 gràcies a Fhasa “peut-être a-t-il ainsi perdu de son originalité et de son particularisme et certains touristes pourront regretter les temps où l’on n’y parvenit qu’à pied ou à mulet et oú l’on y receveait unes hospitalité primitive à la verité”. Contrasta aquella Andorra endormiscada amb les “masses” de turistes que s’hi acosten pel costat d’Acs, recorda que per entrar-hi no cal passaport i que l’únic tràmit duaner que es reclama del costat francès és un control de la benzina disponible.

La via d’accés ordinària des d’Acs no té cap misteri, però la guia detalla amb precisió mil·limètrica els accessos menys evidents, des d’Auzat fins a la capital pel coll de les Bareytes (?); des de Siguer al Serrat; des de Cabannes de nou fins al Serrat passant pel port de Bagnets; des de Cabannes a Soldeu per Fontargent; des de l’Ospitalet fins a Soldeu, i des de Porta a Escaldes per la Portella Blanca. El breu capítol andorrà (una desena escassa de pàgines en un patracol que en frega el mig miler) conclou amb més detalls sobre les possibles excursions que es poden emprendre des de la Vall d’Ordino, amb atenció especial a les rutes que porten a Vicdessos i  al port de Siguer. Recordin que som al 1943: el setembre d’aquell any la Gestapo de Tolosa va organitzar el raid del Palanques, encaminada precisament a desarticular la xarxa de passadors que hi tenia el centre d’operacions. No és difícil pensar que rere llenguatge tan polit, administratiu i inofensiu, l’autor de la guide pretenia donar instruccions com més detallades millor de les rutes d’evasió. 

És una hipòtesi plausible, o no?