No sé quant de temps fa que no senten un esmolet. El xiulet, em refereixo. Hi ha altres sons associats a la infància, si vostès han sigut nens als anys 70, primers 80, el camió dels melons o el dels matalassos, la tirallonga de la parada del tir al blanc, amb la llista de magnífics premis –la Pepona!– que sempre li tocaven a un altre. Però pocs de tan evocadors com el xiulet de l'esmolet. Segur que ara mateix l'estan sentint dintre del seu cap. Doncs si el volen sentir de veritat –o si no saben de què punyetes els estem parlant i tenen un mínim interès per saber com sonava un afilador– ara en tenen una oportunitat no sabem si única, però que rarament es repetirà, al BiciLab, que just ahir va inaugurar Un negoci sobre rodes, l'exposició que repassa l'estreta relació que la bicicleta ha tingut amb el món laboral des del segle XIX i fins a l'actualitat, i que es pot visitar fins al 4 d'abril del 2027. D'aquí a un any llarg. Si és per temps, no tenen excusa.
Però parlàvem del xiulet de l'afilador, que vindria a ser una cosa així com el Rosebud de Ciudadano Kane o la magdalena proustiana però en carpetovetònic. I què hi fa al BiciLab? Doncs molta cosa, perquè la de l'afilador madrileny Lois Raposo és una de les quinze històries amb nom i cognoms que il·lustren Un negoci sobre rodes. Raposo és un els dos esmolets en bicicleta, dos, en actiu a la península Ibèrica. L'altre és una altra, la barcelonina Marina Asciutti. Raposo va aprendre l'ofici del seu pare i l'ha exercit durant quatre decennis. Avui s'ha sedenteritzat i té parada oberta al madrileny mercat d'Ibiza, i no ha jubilat la bici per si de cas, diu. La té penjada com un trofeu darrere del taulell. La llàstima és que no l'hagin pogut portar al BiciLab, on s'exposa un autèntic exemplar de bicicleta d'esmolet dels anys 40, procedent de la col·lecció Riberaygua com quasi tot el que té dues rodes, pedals, plats i pinyons en aquest país nostre.
Però és que hi ha catorze històries més, cadascuna explicada de viva veu pel seu protagonista. Algunes d'aquí, d'altres d'allà, i unes poques de molt lluny. Entre les primeres, la de Joan Faus, a qui molt probablement s'hauran creuat sense saber-ho perquè sempre ha anat a treballar en bicicleta. Sempre. I pensin que treballa a Escaldes, que té 64 anys, i que els primers trenta venia des de la Bastida d'Hortons. Ara, des de Sant Julià, i en bici elèctrica, perquè és un cicloturista vocacional però no masoquista: en tres anys, diu, ha recorregut 30.000 quilòmetres. També de Quilòmetre 0 és el cas de Stephan van der Zwan, creador de ProCyclingStats, la bíblia del ciclisme i l'equivalent d'Elizabeth Hawley, al difunta notària de l'Himàlaia. Zwan i el seu equip –catorze professionals– segueixen totes les proves del calendari UCI i en treuen tot el suc estadístic: or pur per als directors esportius, per als ciclistes, per als mitjans de comunicació i també per a l'UCI. I tot això, des d'Andorra. El seu és l'exemple de com la bicicleta, aparentment jubilada de certs àmbits laborals que li eren propis –pensin en els repartidors de diaris i de llet, n'hi ha un cas al BiciLab, el mexicà David Munguía– ha obert nous camps professionals. Un altre exemple nostrat és el de Kylian Elvira, dissenyador de producte a Forestal, i el d'Óscar Lacueva, exprofessional de descens reconvertit en dissenyador de circuits de BTT i bikeparks.
Entre les curiositats de Un negoci sobre rodes hi ha la història de Mike Sheehan, l'últim carter en bicicleta que va exercir a Irlanda –som als anys 70; Estefan Guillén, osteòpata i fisioterapueta reconvertit en soigneur o noi per a tot del seu equip, el Tudor Pro Cycling Tour, i per les mans del qual han passat corredors com Julian Alaphilippe i Marc Hirschi. Per no parlar d'Yldor Llach, acròbata i equilibrista: en bicicleta, naturalment. O de la bicicleta del servei de bombers de Barcelona, una GAC del 1918, que sembla un invent del professor Franz de Copenhagen, amb les seves mànegues i el seu extintor, i amb comentaris del nostre Jordi Cabanes.
Pel que fa al circuit urbà de carril bici, el cònsol, Sergi González, ja no és tan optimista com ara fa un any, en la inauguració de Ciutats sostenibles, l'anterior exposició del BicLab. Els tècnics que treballen en l'elaboració del POUP, diu, l'hi incorporaran, quinze dies enrere es va fer una primera presa de contacte amb Mobilitat, i ja hi ha previst carril bici a Prada Motxilla i a l'avinguda d'Enclar. "La qüestió serà assegurar la connectivitat, i la intenció és tenir definit el trajecte aquest semestre. Però estrenar-lo el 2027 ho veig una mica justet, la veritat". Doncs caldrà una mica més de paciència. Ja no ve d'aquí.
