Era un home “ni alt ni baix, sempre abillat correctament de gris, d’una edat indefinida, de posat tranquil, d’un parlar ajustat, amb un català difícil d’identificar, probablement gironí però amb un cert caient pompeufabrià...”. Així recorda Sergi Mas el fotògraf, postaler, editor, divulgador i mestre Albert Puigoriol (Teià, 1916 - Puigcerdà, 1976), autor d’una obra avui exòtica que té en Andorra turística i sobretot, sobretot, Andorra, el meu país (1963) els dos títols essencials, i a qui la revista Àgora dedica un grapat de suculents articles a l’últim número, que es va presentar ahir a La Llacuna. D’Andorra, el meu país –“El millor llibre escolar que s’ha editat mai”, en diu Sergi Mas– en coneixem la peripècia sobretot després de l’estupenda reedició del 2003, i només cal recordar que va ser una iniciativa d’Antoni Aristot, aleshores conseller general, i que Puigoriol va treballar sota la supervisió de Justí M. Bruguera i de Pere Canturri.

A Andorra turística, que es va publicar originalment en francès, li té també especial carinyo Sergi Mas perquè va ser l’ocasió, diu, de tenir un tracte més íntim amb Puigoriol. L’havia conegut el 1959, tot just aterrat al país, quan es va anar a fer unes fotos de carnet a l’estudi que regentava en un subsol just al davant de Pyrénées, “entre un basar de joguines i una botiga d’objectes de decoració”. Coincidien quan Sergi Mas tenia el taller a ca l’Alionó, al costat de Casa de la Vall, “i Puigorol era el que més s’interessava pel meu treball, cosa rara en una persona tan discreta i reservada”.

El cas és que un dia, recorda, es va presentar a casa seva, a Aixovall, amb l’esposa, Jacqueline Gimet, “vestits sense ostentació, tots dos extremadament atents i afablement seriosos”. Volien, ras i curt, que els deixés fotografiar algunes de les peces de la col·lecció d’artesania per al llibre que després va ser Andorra turística. Potser la filosa de la pàgina 65 de l’edició anglesa... “És infinitament més que una guia turística: un llibre que de forma selecta i intel·ligent mostra el paisatge i l’art tradicional de forma neta, extensa i clara.” Sergi Mas els va deixar fer les fotos, naturalment, i mai més no els va tornar a veure.

Tot plegat forma part del misteri Puigoriol, a qui Sergi Mas mai no es va topar, recorda, “en cap dels grups interessats en la vida cultural del país: a part del Mestre Orelleta, no sé de ningú que en fos amic íntim, i tot i que puc imaginar-me de quin peu calçava, ideològicament, només són especulacions perquè ni ell se’m va confiar ni jo vaig tenir la gosadia d’intentar forçar la seva extrema discreció”.

Un enigma dintre d’un altre enigma, de qui Antoni Pol ha pogut reconstruir succintament la trajectòria vital i professional –mestre de professió, va exercir a la Cortinada entre el 1948 i el 1957, i també a Puigcerdà, entre el 1973 i la seva mort, el 1976– i de qui només n’han pogut localitzar la borrosa fotografia de carnet que il·lustra el monogràfic. Una paradoxa, si tenim en compte que es va guanyar la vida també com a fotògraf. De Jacqueline, ni això, i el repte és ara precisament –diu Àngels Mach– exhumar la col·lecció fotogràfica dels Puigoriol, avui perduda, diu. I com comprendran vostès, això no acabarà aquí.