“Habent dit Il·lustre Consell examinat ab madura reflexió si podia y debia concedir a la solicitud dels suplicants ha encontrat: Que Pere Mestre, alias Peret de la Seu, actual contrabandista y desertor de España, no és de conveniència habítia en ditas Valls per no tenir ofici honrós ab què poder viúrer ni fincas ab què puga alimentar-se ell y sa família”.
Així comença la segona i més interessant part de l’entrada del llibre d’actes del Consell General corresponent a l’11 de desembre del 1790 i que des de dilluns es pot consultar degudament transcrit al portal de Sindicatura. Es tractava, diu, de decidir si autoritzava o no a “habitar en las referidas Valls diferents particulars, així naturals de las presents Valls com estrangers refugiats en ellas”. I pel to de la resposta al pobre Peret de la Seu ja s’intueix que el Consell en té la pipa plena i que ni ell ni probablement cap dels seus companys trobaran cap bri de compassió entre els Molt Il·lustres. Pensin a més en la data, desembre del 1790: la Bastilla havia caigut un any abans i sí, Lluís XVI encara era sobre el paper el rei Cristianíssim. Però la revolució ja estava en marxa, la República s’havia de proclamar el setembre del 1792, el gener següent rodaven els caps del bon Lluís i de Maria Antonieta i començaven el Terror i el cicle de guerres revolucionàries que s’allargaria fins al 1815. Així que el Consell tenia motius per a la intranquil·litat i l’últim que li interessava era incomodar espanyols i francesos.
En el cas de Pere Mestre ho va tenir claríssim, i amb arguments fredament pragmàtics: “Lo Consell mira per molt dificultós que lo citat Mestre céssia lo ofici de contrabandista y per consegüent no se encontra proporció alguna ab què lo Consell puga donar-li llibertat de habitar ditas Valls”. Clar i català: coça al cul i cap a la frontera. Amb suport legal, això sí, perquè apel·la als capítols 1 i 2 “dels edictes relatius a haver-se de ausentar perpètuament de estas Valls tots los contrabandistas, desertors y malfactors”. Així que el Peret tenia totes les butlletes perquè l’expulsessin. I així va ser.
De pet a la frontera
No serà l’únic que aquell dia tastarà la mà dura del Consell. La mateixa sort correrà Pere Coma, àlies Orelleta, desertor com el Peret de la Seu, que “si bé té lo indult del rei de Espanya, no reconeix lo Consell puga habitar tampoc en estas Valls encara que tinga algunas fincas de poca entitat, les que de ningun modo poden produhir-li los aliments necessaris per ell y sa familia”. El Consell no entén de sentimentalismes i a la condició de desertor, ni que sigui amb indult, Coma afegeix la de contrabandista, perquè “no ha cessat may de comerciar ab tabacs, tant en las presents Valls com fora d’ellas, per lo que té quasi per impossible lo Consell que dit Coma deçixia lo referit comers y que sens ell puga viúrer”.
Tampoc se’n lliuren els germans Joan i Anton Calbet i el seu cosí, Joan Gabriel, “vulgarment nomenats los Plans, [que] no poden de ningun modo habitar tampoch en ditas Valls per reconéixer lo Consell ser inútils al servey y agriculturia, ni tenir fincas ni exercici algun honest ab què poder-se sustentar sens continuar a exercir lo ofici de contrabandistas o negociació de tabacos com fins vuy han fet”. Tots fora, i com ells, “els altres que han presentat súplica demanant també lo permís de habitar en ditas Valls”.
Tanta contundència i tan poca empatia els devia deixar als Molt Il·lustres una mica de mala consciència, perquè en un gest poc habitual el secretari es pren la molèstia de justificar novament la mà dura amb desertors i contrabandistes: “Desitjós lo Consell que la reincidència dels contrabandistas no sia motiu de destruhir la tranquilitat del refeit Il·lustríssim Senyor [el bisbe d’Urgell], ha resolt lo mateix Consell que per ningu pretext pot ni deu permétrer concedir als sobrenomenats ni altres qiue han presentat súplica, habitació ni residència en estas Valls, antes bé que quèdian perpetuament ausentats de ellas”.
Disposicions com aquesta no són estranyes al Llibre IV, que recull les actes entre el 1743 i el 1864, i de fet uns anys abans, el 4 de febrer del 1782, ja havia repartit penes del cot a contrabandistes contumaços –Llorens Cuberas, Pau Bortholó i Joan Senturé, tots tres veïns del Puial, a Anton Cirés, hostaler de Sant Julià, “per aver comportat joch en lo hostal”, amb amenaça de desterrament en cas de reincidència. Amb ells va tenir el Consell relativa clemència perquè eren de casa, però aquell mateix dia ordena que “tots los refugiats dins las presents Valls, de qualsevol condició que sian, partèsquian dins lo precís terme de 24 horas”, amb una severa admonició a qualsevol indígena que se sentís inclinat a mostrar-hi compassió: “Que ningun natural de estas Valls puga donar auxilio ni aculliment algun a qualsevol contrabandista y altres que se refúgihen dins estas Valls per aver comesos alguns delictes en sos terrenos o altras parts”.
