Diari digital d'Andorra Bondia
L’antiga plaça de l’església d’Escaldes, cap al 1925, com la devia conèixer Flórez.
L’antiga plaça de l’església d’Escaldes, cap al 1925, com la devia conèixer Flórez.
El garrot vil, tal com el va fotografiar Builles cap al 1911. Al bon Wenceslao el va impressionar considerablement.
El garrot vil, tal com el va fotografiar Builles cap al 1911. Al bon Wenceslao el va impressionar considerablement.

Quan Andorra era Mart


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Fons Builles / Arxiu Nacional

Antic Rossell exhuma els ‘Viajes’ de Fernández Flórez, que inclou una sucosa escapada andosina.

Li anàvem al darrere des que Robert Pastor el va ressenyar fa uns anys, diríem que per primera i fins ara última vegada. I a la competència, perquè ningú no és perfecte. Wenceslao Fernández Flórez (Corunya, 1885-Madrid, 1964) és un d’aquests escriptors espanyols de, posem-hi, la primera meitat del segle XX, que escrivien molt, de qualsevol tema, amb molt bon humor i generalment, amb ploma mestra, però que –com diu Andrés Trapiello a Las armas y las letras– “ganaron la guerra y perdieron los manuales de literatura”. Es refereix a la Guerra Civil espanyola, naturalment, que el nostre home d’avui va passar refugiat a l’ambaixada d’Holanda a Madrid, una experiència que després va evocar en unes memòries bèl·liques de títol ben gràfic: Una isla en el mar rojo.

En fi, que avui no se’n recordaria ningú si no fos per una ja llunyana adaptació de El bosque animado, probablement la seva obra mestra, dirigida per José Luis Cuerda el 1987. Però si en parlem en aquest racó de diari és per El viejo país de Andorra, el breu capítol que ens va consagrar a La conquista del horizonte, llibre de viatges inicialment publicat el 1932 que recull els periples europeus de l’escriptor. No és que sigui especialment difícil de trobar, però la gràcia és que l’Antic Rossell en va exhumar un exemplar –Viajes, en l’edició de Librería General, Saragossa, 1942– que a primeríssima hora de l’últim Sant Jordi ja li havia volat de les mans. Desolé.

El cas és que Flórez, que gastava premonitòriament nom de tenor a la vegada que un bigoti d’estirp daliniana, però sense mosca, ens devia visitar en algun moment dels anys 20. No acaba de quedar clar quan, perquè enganyosament diu que ha vingut per la carretera que uneix la capital amb la frontera i per la qual “pueden pasar desde meses [!?] atrás los automóviles”. Diem que enganyosament perquè la carretera data, ja saben, del 1913, i Flórez es refereix en el text a la “Guerra del 14” com qui parla d’un fet quasi remot. Així que no pot estar parlant del 1914. El que està clar és que per ell venir fins a Andorra és més o menys com haver arribat a Mart, on per no haver-hi no hi ha ni duana, “y como no tiene aduana es absolutamente imposible saber que se ha entrado en Andorra. Las fronteras no se ven ni se tocan (...) Esperaba que, al menos, nos pedirían los pasaportes. Sin embargo nadie pidió nada. Era un frontera desierta”. Òbviament, res a veure amb l’horeta llarga que es podia trigar aquest dissabte, un dissabte qualsevol, a entrar al país.

Una vegada dintre, el que veu no s’acaba de saber si li grada o tot el contrari: “Vejez. El tiempo se ha detenido en Andorra. Hay un siglo –no sé cuál, un siglo remoto– que se ha escondido en estas cañadas, y que vive aún, independiente emboscado entre cumbres mientras sus hermanos pasan. Como los seis mil hombres de esta pequeña nación. Aquí están quietecitos, callados, guardando sus vacas, cultivando sus tabacales (...) Es el estado Robinsón”. I la prova del caràcter minúscul del racó de món on ha anat a espetegar és per ell la Casa de la Vall, “palacio cuyos cuatro muros polvorientos tienen en uno de sus angulos, junto al tejado, la verruga de una garita que se atrofió antes de llegar a torre”. S’hi conserven, diu, “los trajes de los consejeros, dos banderas bordadas, algunos libros, una capilla consagrada a San Armengol”, i atenció, la nostra relíquia més cèlebre, el garrot que impressiona a tot bon viatger i que Flórez defineix com “el aparato de ajusticiar, primera piedra de toda república, fundamento de cualquier humana asociacion”.

Habitació amb ‘chinche’

És clar que, continua immediatament, la nostra és una peculiar república habitada per bons salvatges que fan inútil l’existència del patíbul: “¿Qué haría un malvado en Andorra? ¿Robar? ¡Pero si sería preciso, para sacar algo de provecho, robar no a una persona, ni siquiera saquear una casa, sino escapar conm media República! ¿Matar? La capital tiene unos quinientos habitantes. En cuanto la costumbre de matar se extendiese un poco, los malvados se quedarían sin tener con quién hablar...

Es veu, en fi, que es va hostatjar en una fonda d’Escaldes, “pequeña villa que envejece, apacible: creo tener bastantes motivos para suponer que las Escaldes es a Andorra la Vieja como Barcelona es a Madrid”. La descripció que en fa del parc urbà és sensacional: “Hay diversas casitas de construcción reciente, pero casi todas las demás son pobres viviendas cargadas de senectud: casitas jorobadas, casitas con reuma articular, casitas de paredes hinchadas, como si padeciesen bocio; morenas, torcidas, de presencia arbitraria (...) Cuánto frío en invierno, cuánta humedad siempre”.

L’home va tenir, això sí, la curiositat de trepitjar el carrer. A la “plaza” (de Santa Anna?), “en un pequeño establecimiento que vacila entre taberna y café, hablamos con un andorrano conspicuo”. És ell, aquest sensacional andorrano conspicuo, qui el posa al dia dels temes del moment: el dret o no de pescar al llac (Engolasters?), i la carretera, que segons li diuen és la culpable que últims temps hagin marxat del país prop de 2.000 indígenes, “casi la tercera parte de la población total del país”. I això, només cap a Espanya. Per això no tenen gens clar si la carretera cap a França, que en aquells moments s’està construint (si és la de Fhasa, som com a mínim al 1929), serà una bona o una mala jugada.

De tot plegat n’infereix la seva particular teoria de l’andorranitat, que recorda tant, però tant, a la d’il·lustres predecessors seus, els Regnault, Vuillier, Cunninghame, Wright, Brutails i Spender: “En verdad, la libertad de esta gente, la independencia de este país enano, se conservan a fuerza de renunciaciones, de vivir pobramente, de utilizar tan solo residuos de la ajena civilización, de encerrarse en un primitivismo que reduce la existencia a la satisfacción de las necesidades básicas”. Si com a mínim hagués dit de los placeres básicos...

I vet aquí que l’astronauta gallec va sopar aquella nit cinc truites cinc, a la fonda –que no devia ser l’hotel Pla, ni tampoc el Montanya– va dormir en una habitació amb chinche i l’endemà va marxar per no tornar.

Andorra
Viatgers
bibliofília
Robert Pastor
Wenceslao Fernández Flórez
Viajes
Trapiello
El viejo país de Andorra
La conquista del horizonte
El bosque animado
Número de vots: 196
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic