Ho deixàvem ahir en un moment especialment emocionant: Alan Ward, de nou amb el barret d’investigador, havia posat nom i cognom a l’alt oficial que tanca la comitiva d’una de les fotografies de militars alemanys al Pas de la Casa que Jordi Casamajor –reencarnat en col·leccionista– va topar-se anys enrere en una parada de la Paperassa. Més que alt, altíssim, perquè es tracta, diu, del general Johannes Blaskowitz, comandant en cap del Grup d’Exèrcits D destacat al sud-oest de França i el militar de més alta graduació a la zona. Ward també havia acotat la datació: sosté que la visita correspon en algun moment del 1943, just abans que la Resistència intensifiqui l’activitat a la regió de Tolosa per preparar el desembarcament de Normandia. I quedava la tercera gran incògnita: què hi va venir a fer, Blaskowitz i el seu estat major?
Ward proposa dues hipòtesis: la primera parteix d’una excursió gairebé banal, organitzada amb finalitats propagandístiques per a alguna de les revistes oficials de l’exèrcit alemany, Signal i Wehrmacht. A banda d’informació estrictament militar, incloïen també reportatges sobre la vida quotidiana dels soldats alemanys als territoris ocupats, presumptament pacificats. Això, diu, explicaria l’absència d’armes a les fotografies, tant a les que es van fer al Pas de la Casa com a la de Sant Joan de Caselles que il·lustra aquesta pàgina: això permet suposar que les fotografies les va fer expressament un fotògraf oficial per a una publicació propagandística, conclou, “amb la plana major del Geup d’Exèrcits D que s’ha desplaçat personalment per conèixer el territori i les fronteres, amb la possible intenció de mostrar les bones relacions amb els indígenes”. És a dir, amb nosaltres.
Però seria un motiu massa... banal. Per això Ward en proposa un altre. I si els oficials alemanys, amb el seu comandant al capdavant, s’han plantat a Andorra per tractar alguna qüestió d’interès mutu amb les autoritats locals? La presència entre la comitiva del Pas d’un oficial de Gebirgstruppe, les tropes de muntanya desplegades a la frontera, així ho podria indicar. L’accés als negatius de la sèrie de fotografies del Pas de la Casa –Casamaor en va obtenir còpies en paper en baixa resolució– permetria potser dentificar els civils que acompanyen Blaskowitz i companyia: eren andorrans, es demana, “o bé integrants dels serveis d’informació alemanys que sabem que eren actius a Andorra?”
Però el més fascinant arriba al final. Una terra hipòtesi, derivada d’aquesta última i que parteix del programa que els jerarques nazis tenien per a les “escombraries de petits estats” que esquitxaven el mapa europeu. Segons va anotar Goebbels al seu diari personal, “caldria liquidar-los ràpidament: aquest ha de ser l’objectiu de la nostra lluita, crear una Europa unida”. Per a Ward, les implicacions són “clares” per al futur dels microestats europeus en el cas que Hitler i els estats satèl·lits haguessin guanyat la II Guerra Mundial: “Sens dubte, arribat a un cert punt, s’hauria pres la decisió de fer desaparèixer completament els petits estats. Una altra qüestió és si aquesta ocupació s’hauria fet directament per les forces alemanyes o si s’hauria deixat a les mans dels aliats del Reich”.
La desaparició de la documentació militar alemanya amb la debacle del 1945 impedeix saber de forma fefaent si va ser una opció que es va arribar a traslladar als comandants alemanys sobre el terreny. Però Ward en fa prou per extreure’n conclusions extraordinàries: “Existien motius pels quals convenia als responsables militars almenys conèixer personalment totes les parts del territori sota el seu control, especialment aquelles en què podrien haver d’actuar en el futur. Així mateix, una simple visita turística hauria permès Blaskowitz i la seva plana major no només prendre’s un temps de descans sinó també aprofitar per fer-se una idea més personal del territori andorrà i de les seves característiques per al cas d’haver-hi d’intervenir militarment”.
Per resumir: segons aquesta interessantíssima hipòtesi, podem estar davant d’una mena de cortina de fum, un viatge oficialment protocol·lari que ocultava en realitat la inspecció ocular d’un hipotètic camp de batalla per al cas d’una futura ocupació. No sé vostès, però m’he quedat amb les ganes de saber una mica més de la carrera del bon (!) Johannes Blaskowitz, amb això vull dir-los que aquesta sèrie no acaba aquí.
