Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, bohèmia, Capdevila, Guerra Civil, La Humanitat, Domènec de Bellmunt, Roure-Torent, Figueras, Periodistes indòmits
Andorra, bohèmia, Capdevila, Guerra Civil, La Humanitat, Domènec de Bellmunt, Roure-Torent, Figueras, Periodistes indòmits

Quan bohèmia rimava amb misèria


Escrit per: 
A. L. / Capdevila, en els seus temps de comissari de premsa de la columna Macià-Companys, al front d'Aragó (Foto: 'Les croniques de guerra de Lluís Capdevila').

‘Periodistes indòmits’ traça un perfil de Lluís Capdevila amb especial atenció als seus primers anys.

 “Miri, jo no crec en la bohèmia, crec en la misèria. Érem pobres. No hi ha ningú que per gust vagi amb les sabates esventrades i l’estómac buit”. Ho deia Lluís Capdevila (Barcelona, 1893-Adorra la Vella, 1980) en una ressenya biogràfica que el desembre del 1976 li dedica la revista Destino. I és probablement aquesta condició de bohemi –però de bohemi a la catalana: de passar més gana que un mestre d’escola, i d’escriure a preu fet sense saber mai si arribaria a cobrar la peça– la que més sorprèn en la vintena llarga de pàgines que l’historiador Josep Maria Figueres consagra al nostre home d’avui a Periodistes indòmits.

Un volum, aquest, que rescata del semioblit un grapat de periodistes catalans (i catalanistes) de la primera meitat del segle XX, des de Prat de la Riba, Rovira i Virgili i Josep Carner fins a Pere Foix, Agustí Cabruja i Pere Calders– que encarnen, diu l’autor, el moment d’or del periodisme català, “una generació que tenia un do màgic en el verb i en el pensament, que dominava el lèxic, que posseïa un català genuí, que llegia i escrivia en aquella Catalunya que va descriure Mercè Rodoreda quan li van preguntar com era Catalunya d’abans de la guerra: ‘Que com era? Catalana!’”

De Capdevila, en fi, n’hem anat sabent coses i cosetes a través de les cròniques de guerra –va ser comissari de premsa de la columna Macià-Companys– seleccionades fa uns anys per Duxelm; d’Història de la meva vida i dels meus fantasmes, tercera entrega d’unes memòries oceàniques –deu volums segons uns; onze, segons altres– que repassa la seva trajectòria com a periodista –director de L’esquella de la Torratxa i La Humanitat– i comediògraf d’èxit durant la República; i del monogràfic que la revista Àgora li va consagrar l’any passat, amb els sucosíssims records capdevilians de Sergi Mas. I ara, gràcies a Periodistes indòmits, en coneixem la prehistòria, el Capdevila d’abans de L’auca de la cupletista (1920), Les dones del music-hall (1920) i sobretot, sobretot, Cançó d’amor i de guerra (1926).

També les penes i treballs de la postguerra, el pas pel refugi d’escriptors organitzat per la Generalitat a Tolosa, l’establiment a Acs dels Tèrmens, la militància a l’Agrupación de Guerrilleros Reconquista de España, el quart de segle –entre el 1950 i el 1973– que va exercir com a professor de literatura espanyola a la Universitat de Montpeller, la jubilació laurediana, el fugaç retorn a Barcelona, una vegada mort Franco, i el capítol final a Andorra. Però tot això ja ens ho havien explicat, més o menys. En canvi, els anys de la bohèmia només els havia tocat molt de refiló Sergi Mas. I resulta que les va passar magres: “Capdevila escrivia en castellà unes literatures que eren un estergit de les que fabricaven a preu fet Répide, Insúa, García Sanchiz, Hoyos y Vinent... Per tots nosaltres [diu Jaume Passarell, dibuixant i col·lega seu als anys de La Publicitat] era un misteri. No sabíem si tenia casa, si menjava i si dormia sota cboert. Posat a fer de bohemi, si us plau per força, ho era d’una manera total, absoluta.”

Domènec de Bellmunt, un altre dels nostres il·lustres oblidats i amb qui anys després va coincidir per aquí dalt, el va conèixer a la eredacció de La campana de Gràcia el 1924, el definia com un escriptor “fill del periodisme de combat, catalanista i anticlerical, republicà i demòcrata”. I un grafòman compulsiu capaç de perpetrar en una sola nit Su majestad el anarquista, el seu primer vodevil, a quatre mans amb Josep Amich i per quaranta duros. N’hi van seguir 36 més, a un ritme tan frenètic que en certa ocasió va estrenar simultàniament dues obres: una en català a Barcelona (El racó dels sospirs) i una altra en castellà a Madrid (Su majestad el dólar). Tot això, sense comptar la seva obra com a novel·lista (Memòries d’un llit de matrimoni, Las mujeres, la noche y el amor) i articulística (Per la justícia i per la llibertat, Té la paraula el senyor...

Quin és, en fi, el lloc de Capdevila en la literatura catalana? Josep Roure-Torent, company seu dels anys de la bohèmia, ho resumeix així: “És injust el buit que se n’ha fet; en parlar dels nostres literats, ell mai no hi és comptat, tot i sonar sovint noms de quarta i cinquena categoria.” El que passa, diu, és que Capdevila és un escritpor independent: “Aquest és el seu pecat. Dir-ne que és un literat genial seria una adulació imperdonable. Però d’això a no mencionar-lo, com si no existís, hi ha un món. Capdevila és un home de gran talent, que sap molt bé el que és la literatura”. Autodidacta, pert cert.

Andorra
bohèmia
Capdevila
Guerra Civil
La Humanitat
Domènec de Bellmunt
Roure-Torent
Figueras
Periodistes indòmits
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic