Vostès potser no ho recorden perquè són molt joves. És clar que al costat de Jaume Rossa, de cal Mangautxa (Canillo, 1927), qualsevol és jove. O molt jove. Però hi va haver un temps en aquest país, i no fa tant, que a les cases no hi havia aigua corrent ni electricitat, que els esquís es fabricaven a mà i a casa, cadascú els seus, que els nens portaven gorra, els homes hi afegien visera i les dones, mocador al cap, que el dol en memòria dels familiars traspassats –negre rigorós– s’allargava tot un any, que les sabates només es calçaven per anar a caçar o a treure la neu i la resta de l’any es duien esclops quan nevava o plovia, espardenyes la resta del temps, i que els nens com el petit Jaume “mai no havia vist un pijama: a la nit per dormir, es guardava la camisa posada”. I atenció: els petits de casa no portaven ni calçotets ni samarreta. Avui n’hi ha que no poden sortir de casa si no vesteixen roba interior DKNY o Calvin Klein. O Mango, tant li fa.

Són la mena de records que recull Rossa a Vivències d’un canillenc, a partir de demà a les llibreries, i que completa a la perfecció els volums entre memorialístics i etnogràfics de Josep Marsol (Com un berenar a Montalarí), Denisa Font (Les meves memòries) i Albert Rossa (Eines d’un temps passat i Recull d’eines antigues de pagesos i pastors) que Anem ha tingut l’encert i l’oportunitat de publicar els últims anys: perquè retraten una Andorra que avui sembla un altre planeta, i perquè ho fan a través dels ulls dels seus protagonistes. Parla l’última generació que va viure com havien viscut secularment els padrins, i els padrins dels padrins i així fins al fons dels temps.

Perquè se’n facin una idea: Rossa no havia complert els 25 anys i ja havia fet de pagès a casa, de fuster a Engordany, de mulater als Pujols, la verema a Carcassona, de fonedor a Rive-de-Gier, de pastor a Acs i Quilhan i de minaire a Pimorent. Ves a buscar ara un xaval de vint-i-pocs –o de trenta-i-molts– que pugui exhibir un full de serveis remotament similar. El cas és que Rossa no era l’excepció: era l’habitual en el país pobre en què van néixer ell i la seva generació, que és la dels nostres padrins, i que Alexandra Grebennikova clava en un pròleg revelador i que no per casualitat es diu Tots som de cal Mangautxa: “Quant a mi, nascuda en una terra llunyana en època del comunisme soviètic, comparteixo moltes coses amb els canillencs de principi del segle passat: també vaig viure una infància de sopes per esmorzar i farinetes per sopar, l’alegria de menjar pollastre els dies de festa, de vigilar els porcs i collir patates. Compartim la transició dels esclops, amb mitjons de llana fets per la padrina, al calçat de compra, de l’aigua freda del pou a l’aigua corrent. Recordem l’orgull de tenia instal·lada una dutxa, de tenia aigua calenta. Hem ballat als carrers acompanyats d’acordionista, hem mirat la televisió a casa dels veïns. Teníem llits amb el capçal de ferro i havíem sentit històries de la gana i la misèria dels padrins. Vivíem en un poble on la gent tenia fama de sorruda, desconfiada, de silenciosa.”

El millor d’aquest viatge en el temps són els detalls, com quasi sempre, que et posen en situació. Fer pipí, per exemple: “A les cases no hi havia vàter. S’anava a les corts a fer les necessitats fisiològiques, i a la nit per a les urgències hi havia un orinal a cada habitació”. Les caixes de mort les fabricava el fuster, Jaume Font, “quan hi havia alguna defunció. Tallava els pins al bosc i guardava les posts de fusta al seu cobert per quan necessitava fer taüts. També va ser ell qui va fer els bancs que hi ha ara l’església de Sant Cerni”. La visita al metge: “Pujava el Sr. Duró de la Seu d’Urgell, amb cotxe un cop per setmana. Si algú el necessitava s’apuntava a cal Roc i quan arribava, anava on l’havien demanat. Si era fora del poble, qui l’havia demanat havia de proveir l’animal perquè pogués anar a veure el malalt”. I l’electricitat: “La llum va arribar a principis dels 30. Hi havia una sola bombeta entre la cuina i el soler per donar llum a les dues estances, i una altra entre les dos habitacions, posada al mig en un forat per fer llum a un costat i a l’altre”.

Rossa recorda com el padrí va comprar el primer carro, poc després de néixer ell: “Abans del 1933 no se’n necessitava perquè no hi havia carretera. Aquell es va fer una pista de terra fins a Canillo i al 1934 va arribar a Incles. El carro va permetre que en lloc de baixar des d’Incles fins al poble i amb el ruc dos feixos d’herba se’n poguessin baixar sis!” I amb legítim orgull, el mur de pedra seca que va refer a la borda familiar d’Incles “abans de marxar a França, i que encara s’aguanta avui perfectament”. Una borda, per cert, en mans de la família des que el Comú la va adjudicar a Miquel Joan Molné, de cal Mangautxa, el 30 de maig del 1760!

Que d’aquesta gent de pedra seca i d’aquell país que avui ens sembla un altre planeta hagi sortit l’Andorra d’avui és una cosa portentosa que convida a la reflexió, a l’admiració i a la gratitud que devem a la generació de Jaume Rossa. Llegir-lo és un deure moral, un acte de justícia i una sorpresa permanent.