Jesús Alturo i Tània Alaix  presenten ‘Lletres que parlen’ a la Trenca.

Cervulus, auricula, subinde i si te placet. I pronunciïn les ces amb el so de la q, sisplau (o si vos placet). Aquestes són les primeres paraules que van ser escrites en català i de les quals tenim constància documental. Estem parlant, atenció, del segle IV, i l’honor cal posar-lo al sac de Pacià, bisbe de Barcelona traspassat el 390.

És veritat que cal posar-hi una mica d’imaginació –d’imaginació paleogràfica, per concretar– per identificar cervulus, auricula i companyia com a termes catalans. O protocatalans, per dir-ho amb la paraula exacta que ells utilitzen. Però això és el que fan el catedràtic Jesús Alturo i la investigadora Tània Alaix a Lletres que parlen, llibre extraordinari –i consti que no ho diem nosaltres, sinó Albert Villaró, que exercia ahir d’amfitrió en la presentació del llibre a La Trenca–  que es capbussa en matèria tan etèria i relliscosa com els orígens del català i en treu conclusions no direm que revolucionàries, però com a mínim sorprenents. 

Aquestes primeres paraules en protocatalà, per començar, perquè avancen exactament quatre segles aquest moment fundacional: l’ortodòxia acadèmica sostenia fins ara –veurem què passa en endavant, passada la foguerada mediàtica– que això havia passat entre els segles VII i VIII, per al català i per a totes les altres llengües romàniques. Alturo i Alaix defensen que al segle IV el llatí vulgar, que no era en absolut un llatí decadent ni degenerat, sinó el que es parlava al carrer i en la intimitat familiar, ja incloïa paraules, frases i construccions gramaticals més pròximes a les llengües romàniques que al llatí clàssic. I ho sostenen perquè cervulus i auricula són dos diminutius d’ús clarament col·loquial dels quals deriven el nostre cérvol i la nostra orella (i no de cervus ni d’auris, que és com n’hauria dit un escriptor de l’època clàssica). Pel que fa a subinde, forma vulgar del clàssic saepe, ja hi intuïm el nostre sovint i no parlem ja del si te placet, antecedent obvi de sisplau.

Aquests termes se li van escapar al bon Pacià fa divuit segles –mare meva– no perquè fos un rústic eclesiàstic de la perifèria d’un imperi en descomposició. En absolut, perquè era un home, diu Alturo, extremadament cultivat i capaç d’escriure un llatí perfectament acadèmic. Però el llatí del carrer amb què ell s’expressava en la intimitat ensenya de tant en tant la poteta en els seus textos.

L’origen nebulós del català quan encara formàvem part de l’imperi romà és potser la més sonora de les novetats que aporten els autors de Lletres que parlen. Però ni molt menys l’única ni probablement la cridada a tenir més impacte. Pensin que Alturo i Alaix jubilen definitivament les Homilies d’Organyà  (1204) com el text més antic escrit íntegrament en català. Benigne Marqués i Cebrià Baraut ja van posar la primera pedra d’aquesta desmitificació vint anys enrere, quan van datar cap al 1150 la còpia de Liber Iudicum conservada a l’arxiu capitular de la Seu. Però ells van encara un pas més enllà, avancen gairebé un segle aquest moment  epifànic i sostenen que va ser escrit entre el 1066 i el 1084, que ja és concretar. Encara més: li posen nom, el del prevere Traver Radolf, al protagonista d’aquest feliç esdeveniment. I potser per compensar la defenestració definitiva de les Homilies, proposen que la còpia va ser escrita a la canònica d’Organyà, que manté així el lloc de privilegi en la genealogia del català que havia tingut des que Miret i Sans va descobrir les Homilies, el 1902..

Hipòtesi aventurada de paleògrafs il·luminats? Tampoc: Alturo i Alaix es van fixar en un detall que havia passat fins aleshores desapercebut per als investigadors: els marges socarrimats del document, que ells s’expliquen perquè la còpia va patir (i sobreviure) l’incendi de Santa Maria d’Organyà, el 1190. En fi, que a Lletres que parlen hi surt fins i tot l’autor de la traducció del Liber Iudicum que Radolf va copiar, que no és altre que Ponç Bonfill Marc i que fins ara havia passat també sense pena ni glòria en la història del català. I això és només l’escuma, el xup-xup. 

Pensin que el llibre frega el mig miler de pàgines. D’històries com aquestes, a cabassos.

El primer ‘stel’ masculí i altres històries del català antic

Si les primeres paraules en protocatalà daten del segle IV i el primer llibre íntegrament escrit en la nostra llengua, la còpia del Llibre dels jutges conservat a la Seu, va ser escrit a la segona meitat del segle XI, què passa entremig? Per què no n’ha quedat testimoni escrit, del català en què indubtablement s’havien d’expressar els nostres rebesavis. Alturo i Alaix argumenten que la llengua vehicular de la cultura va ser durant tot aquest període el llatí. Els documents notarials repetien fórmules llatines, però l’escrivà de torn, que acostumava a ser el rector, hi afegia les paraules substancials (antropònims i noms de lloc) en el català primitiu, que era l’únic que entenien els seus clients. Això és el que fa el canonge Adanagell de Vic, que el 22 de gener del 889 es refereix en el document d’una compravenda a un cavall cum stelo albo: “És la primera vegada que en una llengua romànica stelo apareix en masculí”, diu Alturo amb entusiasme. Com el nostre estel!

Els autors posen especial atenció a reivindicar la diguem-ne categoria intel·lectual d’aquells primers escrivans pirinencs. Sempre se’ls havia tingut per rústics capellans de comarques. Doncs tampoc, com demostren els casos de Pere de Bellpuig, capaç d’alternar un llatí perfecte amb un no menys perfecte català, com va fer en el document de treva que el 1252 firmen el comte de Foix i el bisbe d’Urgell (en presència, per cert, d’un tal Bernat de Casas, “veí de la parròquia d’Andorra”). A Lletres que parlen, en fi, tindran també notícia de Ramon de Cabó, l’escrivà dels Greuges dels Caboet, i d’Aba Guibert de Vic, la primera dona escrivent, i del Top 30 amb els primers escriptors en català, des de Sant Pacià (390) fins a Pere de Saera (1273).