Segur que la recorden, perquè es poden comptar amb els dits de les mans les fotografies que documenten de forma fefaent la presència de tropes alemanyes en terra andosina durant la II Guerra Mundial. Una d’elles la tenen aquí al costat: un grup de militar de l’exèrcit de terra, el Heer, posa relaxadament en algun lloc del Pas de la Casa, en algun moment entre el novembre del 1942, quan Hitler va ocupar el que quedava de la França de Vichy en resposta al desembarcament aliat al nord d’Àfrica, i el juliol del 1944, un mes després de Normandia, quan les unitats alemanyes que han quedat aïllades als Pirineus passen a l’Espanya franquista.

La fotografia la va adquirir fa quatre anys Jordi Casamajor en una parada del desaparegut mercat de la Paperassa, i eren còpies d’un lot que el portal Delcampe, especialitzat en fotografies i postals d’època, havia tret temps enrere a subhasta. El cas és que les imatges eren excepcionals, fins al moment només teníem la cèlebre fotografia de Francesc Pantebre presa a la duana francesa del Pas de la Casa el 16 de gener del 1944 –la de l’esvàstica nazi al pal– però generava moltes preguntes que semblaven abocades a quedar-se sense resposta: qui eren aquells militars? Quan ens van visitar? I sobretot, qui era l’objectiu de l’excursió? 

Semblava impossible, però Alan Ward, que el mateix escriu una novel·la històrica (La vall dels andosins) que exerceix de sinòleg (Introducció al pensament de l’Àsia oriental), de professor (a l’Andorrana) i d’articulista (aquí mateix), ha resolt tots aquests dubtes d’una tacada en la ponència que va presentar a les  Trobades Culturals Pirinenques que sota el lema Conflictes bèl·lics al Pirineu van tenir lloc dissabte a la localitat gironina d’Olot. Anem a pams: Ward dona per fet que la fotografia d’aquí dalt va ser presa efectivament al Pas de la Casa, “al lateral de la caseta de la duana andorrana i per tant ja en territori andorrà”. Ho certifiquen els elements constructius de l’edifici i la muntanya del fons, la cresta que sobresurt del clot de l’estany de les Abelletes.

Sosté a més, per l’aparent distensió del grup i l’absència d’armes llargues, que data molt probablement del 1943, just abans que la Resistència intensifiqués l’activitat a la regió de Tolosa a finals d’aquell any. I per fi, els protes. Primer de tot: tots els uniformes pertanyen a l’exèrcit, “i no a d’altres entitats armades del Reich com podrien ser les SS”, i això ho conclou per l’absència del símbol de la calavera al s’immuten, la inquietant gorra de plat dels oficials alemanys. I arribem per fi al tall: el militar que posa a la dreta del grup, diu, és un general, “vestit no només amb els atributs indicatius del rang, sinó també amb un mantel [abric militar] de qualitat superior”. Ward s’ha molestat a compara els trets del nostre home amb els alts oficials alemanys del sector a l’època, i li ha trobat, conclou, “una semblança notable amb el general Johannes Blaskowitz, especialment pel que fa als trets generals de la cara: nas i mandíbula prou distintius”. Per rematar-ho, remarca la presència de la Creu de Ferro, la més lata condecoració militar de l’exèrcit alemany, que es duia al collar i que Blaskowitz, naturalment, tenia.

El cas és que Blaskowitz no era un simple general, sinó que exercia, continua Ward, com a comandant del Grup d’Exèrcits D desplegat al sud-oest de França. La conclusió que en treu és òbvia: “La fotografia no només certifica que militars alemanys van entrar en el territori de la neutral Andorra, sinó que a més ho va fer l’oficial de més alta graduació de la zona”. Queden preguntes al tinter: per què tenia interès Blaskowitz a trepitjar personalment Andorra? Ward, que mai no deixa una investigació a mitges, en té una hipòtesi –dues, de fet que no són excloents– i ens les explicarà demà amb pèls i senyals. Una mica més de paciència.