En els últims anys, la música en viu ha experimentat una transformació profunda que va més enllà del so i de l’experiència artística: s’ha convertit en un fenomen massiu de consum cultural i econòmic dominat pels macrofestivals. Aquesta expansió desmesurada –analitzada amb rigor per Nando Cruz al seu llibre Macrofestivales. El agujero negro de la música– mereix una reflexió crítica, però també una resposta alternativa que posi el focus en el que realment importa: l’essència de la música i la vida cultural de les comunitats.
Els macrofestivals, tal com els descriu Cruz, han passat de ser celebracions culturals a esdeveniments on la música és només una peça dins d’un engranatge econòmic gegant. Aquests esdeveniments mouen milions d’euros, atreuen turisme i generen una enorme visibilitat mediàtica, però aquesta riquesa aparent amaga una realitat preocupant: l’homogeneïtzació de l’oferta musical, la precarietat laboral, la sobreexplotació d’artistes i treballadors, i la crisi de les infraestructures culturals locals.
En molts casos, la música passa a ser un complement d’un producte turístic, sovint pensat per a un públic que busca espectacle i consum –cervesa cara, menjar massiu, marxandatge i experiències de marca– més que per a qui realment estima i viu la música. El règim de consum que se’n deriva converteix aquests festivals en una barrera per a l’autèntica experiència musical, on moltes vegades els assistents veuen els concerts a través de pantalles o es veuen obligats a triar entre actuacions perquè tot està solapat en temps i espai.
Però més enllà de la crítica –essencial i fonamentada– és crucial plantejar alternatives reals, i aquí és on emergeix la urgència d’impulsar microfestivals. Aquestes iniciatives, ja presents arreu del territori, representen una manera diferent de concebre la música en viu. A escala humana, arrelades en la comunitat i centrades en la qualitat i la diversitat cultural. Els microfestivals no aspiren a competir amb les grans marques ni a omplir estadis, sinó a fomentar vincles socials, donar veu a artistes emergents i potenciar la cultura local.
La música no hauria de ser un producte d’elit ni un esdeveniment de masses que depèn de fons d’inversió estrangers o de subsidis públics orientats a l’impacte turístic. En canvi, pot ser, com proposen les experiències microfestivaleres, un espai de trobada, de creativitat i de descobriment. Espais on el públic pot escoltar música de manera directa, on els artistes no competeixen per ser vistos sinó per connectar, i on la proximitat social genera experiències memorables que perduren molt més que un cap de setmana d’espectacle.
Impulsar microfestivals com La Plaça a Nargó, Sons de l’Era a Cerdanya o Salt Mortal a Berga, doncs, no és simplement promocionar un format alternatiu, és reivindicar un model cultural més sostenible i equitatiu. És apostar per una música que no estigui sotmesa exclusivament a les lleis del mercat ni reduïda a un forat negre de consum i beneficis. És reconèixer que la riquesa cultural d’un país no es mesura pels bitllets que mouen els grans esdeveniments, sinó per les comunitats que la fan possible i la viuen dia a dia.
En definitiva, més enllà de criticar el que els macrofestivals han esdevingut, cal defensar i construir escenaris que mirin cap al futur des de l’arrel de la música. Els microfestivals són una aposta vital perquè la cultura musical no només sobrevisqui, sinó que floreixi amb autenticitat, pluralitat i profunditat.
