Diari digital d'Andorra Bondia
Arasa, en un oliver de Santa Bàrbara com els que serveixen d’escenari al poemari.
Arasa, en un oliver de Santa Bàrbara com els que serveixen d’escenari al poemari.

Quan el paradís era al Montsià


Escrit per: 
A.Luengo / Foto: BonDia

L’escaldenca Eva Arasa debuta per fi amb ‘Les oliveres i altres paisatges perduts’, col·lecció de moments, racons, visions i absències amb què a partir de la mort del pare l’autora evoca una infància feliç. Salòria ha editat estupendament el volum, il·lustrat per la germana de la poeta.

Quantes vegades havíem dit que la nostra no seria una poesia, una literatura normal fins que Antoni Caus i Eva Arasa tinguessin el seu raconet a la lleixa de les novetats? El primer ja fa dies que hi és, amb Repetició i diferència, el fenomen líric andosí del decenni. I des d’aquest estiu l’acompanya, per fi, l’escaldenca, amb Les oliveres i altres paisatges perduts i per culpa de Salòria, l’activíssim segell alturgellenc, que ha tingut l’olfacte de convertir Arasa en una poeta per fi èdita. Un altre puntàs al sac de Marcel·lí Pascual i Jordi Ausàs, que han concebut i parit un llibre que és quasi un objecte preciós, estupendament il·lustrat –d’altra banda– per Assumpta Arasa, que sap de què va perquè casualment és la germana de l’autora.

Així que Eva Arasa. Ja era hora: s’ha fet justícia. Poètica, naturalment. Amb un poemari que té formalment poc a veure amb els Haikus d’Engolasters semiclandestins amb què anys enrere va irrompre en el nostre panorama líric – “Austràlia sóc jo,/ aïllada i sola”, recorden?– però que per poc que un hi grati s’hi acaba topant el mateix alè, el mateix to elegíac, un deix que frega la tristesa sense deixar-se mai atrapar per ella, que sap extreure d’un passat idealitzat la nostàlgia del futur, que és la millor de totes.

Per dir-ho ràpidament: Les oliveres proposa un viatge al paradís de la infància i a un paisatge molt concret que en el cas de l’autora hi està estretament lligat: el de Santa Bàrbara, al Montsià, posem que els estius interminables dels 80. I ja saben –perquè ho hem dit aquí mateix unes quantes vegades– que la infància és l’única pàtria possible d’un home decent. I d’una dona, és clar. No diguem ja d’un poeta. La mort del pare, que estimava, diu, “com estima la gent de secà,/ amb algun cop de geni/ i el caliquenyo a la boca”, és el catalitzador d’uns poemes en què es reconeixerà qualsevol que hagi passat per un tràngol similar: esporgar del cementiri de la memòria els moments que mai no tornaran, quan érem feliços i no ho sabíem, o per dir-ho amb les paraules exactes d’Arasa, quan desconeixíem “el pes de l’enyor/ perquè no hi havia res/ que ens fos prou llunyà,/ i podíem jugar/ totes les tardes al mateix joc”. 

Les oliveres és un inventari de moments –“Ho recordo bé:/ ens bevíem l’estiu a glopades/ amb gots de Duralex”–, de racons –l’alzina dels Caus, la carrasaca de la Culla–, de visions premonitòries –“L’estiu que ve, ja l’he viscut”– i també d’absències – “Col·lecciono morts./ Cada any,/cada dia que passa,/ en tinc més (...) I riuen/ fins i tot aquells/ que mai/ no s’han conegut”. Té també el seu Rosebud de secà, “Asseguda a la cadira de boga,/ la cadira que ja no tinc,/ miro a través d’una finestra que no hi és”, i uns quants versos que netegen l’esperit. A tu t’agrada aquest: “Vine on sóc i mira el meu passat amb mi”, perquè ets més jove, quasi una nena, i et recorda a una estupenda cançó dels Manel. A mi, el més domèstic: “El Cel deu ser això:/ una eterna costellada amb la família i els amics”. El cel, no ho sé, però el més semblant a la felicitat pura, segur. Sobretot, si al fons sona el crit de les cigales. N’hi ha més, és clar, i si els ressonen els ecos de Màrius Serra o –més explícitament– d’Espriu, van ben encaminats. I la del tortosí Gerard Vergés, això va per als enteradets, quan diu allò que “tot sovint penso que la meva infància/ té una dolça i secreta remor d’aigua”. 

De Les oliveres se’n surt amb ganes d’esprémer els dies d’estiu que ens queden i d’anar a la mare ben vestit i abans que res, li hauré de dir que em perdoni per tractar-la sempre així. Glups. La presentació andorrana està encara pendent de confirmar, comptin la primera quinzena de setembre. Però si tenen pressa, passin el 5 per la Fira del Llibre del Pirineu: al matí a la plaça d’Organyà. A la tarda hi desfilarà, per cert, Manel Gibert amb Al sol que bat la penya, i poden fer un raconet de temps per a La lluita per la República a l’Alt Pirineu i Andorra (Amadeu Gallart) i, naturalment, per a Irene Solà, la sensació catalana del 2019 amb Canto jo i la muntanya balla, que llegirà l’homilia laica.

quan
paradís
era
Montsià

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte