–Recordo de petita, passejant per Sabadell, que sentia els veïns que deien: “Mira, un marciano”. I jo en la meva innocència pensava: “Però si són exactament igual que nosaltres! Com poden dir que són marcianos!?” En realitat, s’estaven referint als murcianos, no als marcianos.

Ho explicava amb més gràcia que no pas ràbia l’Anna Maria, presidenta honorífica del club de fans de Txema Díaz-Torrent, en la presentació de Xarnego, ahir a la biblioteca d’Escaldes. I convé aquí dir que ella mateixa, l’Anna Maria, es posa dintre del sac dels xarnegos. Dels murcianos, que dit així i des de la perspectiva actual pot semblar una denominació estrictament geogràfica però que al suburbi Barceloní dels 60, 70 i també 80 englobava una difusa categoria que tant podia incloure un emigrant procedent de Calasparra, Jumilla o Lorca que un altre de Mojácar, Carboneras o Vera. Tots els que no eren catalans, vaja, però tampoc ben bé castellans. A les noves generacions aquesta estricta taxonomia els pot sonar a cosa bàrbara o plistocènica, però és el xup-xup de la Barcelona suburbial que el meu amic Txema retrata a Xarnego, que juga a la mateixa divisió, tornem-ho a dir, que Pérez Andújar, Miqui Otero i Kiko Amat. 
Atenció, que no és pròpiament una biografia –“La meva vida no li interessaria a ningú, començant per mi mateix”, diu– sinó una mena de retrat generacional dels nens del primer postfranquisme que es van fer grans amorrats a Verano Azul, que es pensaven que no hi havia res més enllà d’unes J’Hayber, que van descobrir els vicis solitaris amb un Penthouse a mitges amb una dotzena de ganàpies, que es van fer punkis (de boquilla) escoltant Olor a Sobako, Ostia Puta i Tarzán y su Puta Madre i que van aprendre a derrapar a bord d’una Derby Variant. I a sobreviure entre el quinqui del 5è 2a, el ionqui del bloc del davant i els gitanos del campament veí. 

Xarnego, en fi, té moltes capes, com diu la meva amiga Noe, ahir en funcions de presentadora. Entre d’altres, la de novel·la d’iniciació, en la línia, atenció, de Tom Sawyer i de La vida nueva de Pedrito de Andía. Ara em diran que unes i altres no tenen res a veure. Això és perquè les han llegit de passada. Totes tres narren el despertar a la vida d’un xaval de 10, 12 anyets. La diferència és que el Jose Mari ho fa a les ribes del Besós i no del Mississipi. L’estranyesa per començar del món dels adults i per acabar del tros d’univers on han anat a espetegar és exactament la mateixa. Un no sentir-se mai d’enlloc, o millor encara, un sentir-se sempre fora de lloc – “A Caniles érem els polacos, i a Ripollet, indubtablement xarnegos, que aleshores no sabia el que volia dir, exactament, però que m’amoïnava, i que ara que ho sé no m’importa en absolut”– i una mirada que oscil·la entre la nostàlgia i un realisme més neo que no pas màgic cap a un lloc i un moment que defineix com a “desafecte, desagradable i violent”. Sense dramatismes –“Ripollet no era tampoc el Bronx, no ens enganyem”– i amb un saludable sentit de l’humor que comença per ell mateix i que passa d’esquitllentes, però hi passa, pels capítols més hard de la seva biografia de nen de suburbi “que hauria pogut acabar amb una xeringa clavada al braç i que per un rar atzar, fortuna o destí s’ha convertit en l’alturgellenc adoptiu que soc avui”.

Diu que la intenció era que li sortís un Xarnego “una mica més punki. Suposo que aquest és el to que havia de ser. A la següent seré més destroyer”. I remarca l’estret vincle que guarda la novel·la –si és que si li pot dir així– amb els Gongs que des de fa deu anys publica en aquestes pàgines, de nou pel to però també pel format curt i sintètic dels capítols. I per una escriptura que Manel Gibert –un dels molts portellans presents ahir a Escaldes: hi havia també Iñaki Rubio, i Joan Peruga i naturalment l’editor, David Gálvez– va definir amb exactitud mil·limètrica: “El gran mèrit del Txema és que quan el llegeixes sembla que ho hagi escrit a la primera, de tan natural com sona. Però el cert és que la seva és una prosa treballadíssima. Sembla fàcil, però és dificilíssim”.

I no es pensin que Xarnego és literatura de classe, pamfletària. Ni remotament. Com diu la llibretera Haydée Vila, no cal haver nascut i crescut al Ripollet dels 80 per sentir-te interpel·lat per les aventures del petit Jose Mari. N’hi a prou d’haver-te sentit alguna vegada com un marcià al teu poble.
O com un murcià.