"Los tiros iban sucendiéndose y los muertos aumentando y cuando solo vimos correr 5 al saltar un barranco también desaparecieron 2. Cuando los restantes contrabandistas estaban al valle asomaron en la sierra 4 carabineros".

Així comença la primera de les dues postals que un remitent de qui no en sabem el nom –només la data i el lloc des d'on escriu: Cauterets, 25 i 26 d'abril del 1902– li envia a José Andorrà, veí del número 69 de la barcelonina avinguda de Sant Pau. L'autor li relata un episodi del qual ha sigut testimoni mentre tornava a Cauterets, un llarguíssim periple que devia fer en tren, des de l'Hospitalet-près-l'Andorre fins a Tolosa, primer, i després fins a Lourdes, i des d'aquí probablement en tartana fins a Cauterets. Una odissea interminable. Però el que mereix tota la seva atenció és la insòlita topada entre contrabandistes i carrabiners que ha presenciat. No concreta on, i només podem suposar que en algun dels passos habituals dels paquetaires entre Andorra i França, posem que el Port d'Envalira, per baixar des d'aquí cap a l'Hospitalet, o la Portella Blanca, per dirigir-se cap a Acs dels Termes o cap Aulus-les-Bains. Això és possible que no ho sapiguem mai. Una llàstima que no sentís la necessitat d'explicar-ho. 

El que li interessa de debò és la batalla campal entre uns i altres, i la sorpresa absoluta quan s'adona que els carrabiners no tenen manies. Tiren obertament a matar: "Después, viendo los contrabandistas que no podían escapar por doquier, el compañero se estremeció al oír tocar una corneta diciéndome que era su partida, y que teniendo que escapar, llamaba a los rezagados. También palideció cuando vio caer y no levantarse al de la corneta. Y me dijo: 'Ahora ha muerto uno de mis mejores amigos". De la narració podem concloure que hi ha com a mínim tres contrabandistes que cauen abatuts pels carrabiners: els dos que "al saltar al barranco también desaparecieron" i el corneta "al que vi caer y no levantarse". Però no sembla aventurat afegir-hi algun caigut més perquè aquell inquietant "los tiros hiban sucediéndose y los muertos aumentando" permet inferir que l'escabetxada ha començat molt abans. De fet, és possible que les dues postals siguin només part d'una sèrie amb el relat dels fets complets de la qual lamentablement només ens n'han arribat aquestes dues.

Com és habitual, hi ha més preguntes que respostes, començament per l'anònim remitent, que escriu des d'una localitat gens habitual per a l'emigració andorrana de finals del XIX, que es repartia molt principalment entre Beziers i Barcelona. La identitat dels contrabandistes també queda en l'aire, i només podem especular si entre ells hi ha algun dels habituals que el comissari especial de Foix relaciona en un informe elaborat l'agost del 1918 i conservat a l'Arxiu Nacional amb els noms dels paquetaires sospitosos d'exercir com a correus dels alemanys: una dotzena, entre els quals hi ha l'ordinenc Bonaventura Coma, un Giberga de l'Aldosa, l'Ostet de Soldeu, el Cremat de Nios [Anyós], el també ordinenc Jean Naudi, Guillem Adellach de Llorts, Bonaventura Vidal de Sornàs i tres veïns d'Ansalonga, Juan Bringué i els germans Josep i Bonaventura Pons.

Aquest, en fi, és el petit tresor amb què es va topar la setmana passada el conservador dels fons fotogràfics de l'Arxiu, Isidre Escorihuela, que digitalitza aquests dies el monumental fons del col·leccionista Henri Paricel, 827 documents amb postals de Labouche, Builles, Guillem de Plandolit, Toldrà Viazo, Claverol, Sala i Cuyàs i que constitueix junt amb el fons Glanet –el més voluminós, amb més de 5.000– el nucli principal de la col·lecció de postals de l’Arxiu. 

Resulta que les dues postals  d'aquí al costat, que corresponen a clixés de Guillem de Plandolit, no només tenen la singularitat de l'episodi que relacionen, sinó que han permès, diu Escorihuela, avançar un any el període d'activitat del nostre fotògraf i també postaler, que fins ara crèiem que arrencava el 1903. Doncs ho havia fet com a mínim un any abans, com ja havia apuntat el mateix Escorihuela al catàleg de Entre la instantània i la postal, l'estupenda exposició virtual que l'Arxiu li va consagrar el 2012, i com demostra la data de les postals.

I si s'han quedat amb ganes de més, només han de tenir una mica més de paciència, perquè ben aviat podrem consultar el fons Paricell a la galeria virtual de l'Arxiu.