Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Arxiu Nacional, molins fariners, molí, blat, Francina Pons, itinerari, patrimoni
Andorra, Arxiu Nacional, molins fariners, molí, blat, Francina Pons, itinerari, patrimoni

Quan els molins renegaven


Escrit per: 
A. L. / La mola del Guillem a Encamp: està documentada a partir del 1631 (Foto: Arxiu Nacional).

Francina Pons inventaria una seixantena d'estructures -en sobreviuen vint- que fins als anys 40 eren essencials per a la subsistència.

Doncs resulta que sí: els molins renegaven. Ho explicava Roc Torres: de petit, quan encara funcionava la mola de casa –de casa Guillem d’Encamp–, el moliner ho repetia com una lletania: “Hem de vigilar que el molí no renegui.” Així era com en deien, renegar, del molest grinyol que feien les pedres –la de dalt, dita volandera, i la de baix, que era la sotana– quan el gra ja estava tot molt i fregaven directament, nyec, nyec, l’una amb l’altra. Calia estar atent i, si efectivament l’andròmina aquella renegava, abocar-hi més gra o accionar l’alçador per separar una mica més les pedres.

Aquesta és una de les estupendes històries que ha recollit Francina Pons, aquí amb el barret d’etnòloga, al llarg dels deus anys que s’ha dedicat a descobrir, primer, i inventariar, després, el que queda de l’exèrcit de molins fariners que fins no fa gaire esquitxaven el país. Un sensacional exercici d’etnoarqueologia que toca un aspecte que fins ara havia passat desapercebut –ni Pere Canturri en parla– i que serà l’eix argumental de l’Itinerari dels molins fariners que l’Arxiu Nacional estrena dissabte amb Pons com a mestra de cerimònies. La mala notícia és que s’han esgotat les 55 places de l’excursió; la bona, que és possible que s’organitzi un segon safari. Fins i tot que el patracol de dades, dates i anècdotes que ha anat recollint es converteixi més aviat que tard en un llibre.

Però tot això ja ho veurem. El cas és que Pons s’hi va posar per pura curiositat: volia conèixer la biografia de la mola de Tobira, el molí de la capital –del Quart d’Andorra la Vella, per concretar: una mica més enllà de l’actual rotonda, anant cap a l’estadi Comunal–, que va tancar a mitjans dels anys 60 i que va ser arrasat el 1974. No el busquin perquè no en queda cap vestigi físic. Una llàstima, perquè era el més antic de què tenim notícia: apareix en un document notarial del 1506. L’últim moliner a qui el Quart va arrendar la mola –la taba, se’n deia d’aquest contracte– va ser Marcel·lí Rossell. I Pons el va conèixer, és clar. Com també Antoni Solana, el Tonet de cal Moixó, l’últim moliner del molí de baix d’Arinsal –detall important, perquè a Arinsal hi havia un altre molí: el de la plaça–, i Antoni Riba, que va ser a la vegada l’últim moliner del molí de casa Nicolau d’Ordino i l’últim del país a exercir l’ofici: es va retirar a mitjans dels anys 60.

Pons n’ha inventariat, en fi, una seixantena. Tan sols n’ha sobreviscut la tercera part, alguns en un estat de conservació òptim, i són precisament els que es visitaran dissabte: el molí vell de Canillo, un clàssic, i la mola del Guillem a Encamp, que ja apareix documentada el 1631, tots dos cedits al Comú respectiu pels últims propietaris amb la condició que fossin preservats com a testimoni d’un passat més recent del que sembla, i la mola del Tomàs, al Tarter, de propietat privada, reconstruïda fa uns anys i que, atenció –diu Pons–, funciona perfectament. Tant, que s’hi podria moldre el blat per fer-ne pa.

De la quarantena restant només n’ha trobat rastre documental. Suficient per proposar una mena de classificació segons qui els gestionava. Així, hi havia els molins de les cases fortes, com ho eren la mola del Guillem i la del Tomàs, i que servien principalment les necessitats de la casa. La riquesa d’una família, recorda Pons, estava estretament lligada als camps de conreu, al molí per transformar el blat en farina i al forn per coure el pa. Si no es podien permetre un molí familiar, diverses cases unien esforços per explotar-ne un conjuntament, en una mena de protomultipropietat en què cada copropietari disposava del molí un nombre d’hores determinat en funció de la seva aportació a l’empresa: els dos molins d’Arinsal i la mola del Guillem –fins al 1631, quan va ser adquirit per un dels dos propietaris– s’explotaven segons aquest règim.

Una tercera modalitat era el molí concebut amb finalitats comercials: el gestionava la família propietària, que molia el gra per als veïns: el molí de cal Nicolau i també el Cònico, a la Massana. I arribem finalment al molí comunal o del Quart, que l’arrendava cada any a un moliner segons un contracte que estipulava fins i tot el preu: el de Tobira, per exemple, cobrava una càrrega per sac. Però no sabem –llàstima– a quant equivalia una càrrega. A més, el moliner oficial estava obligat a atendre els potencials clients a qualsevol hora: a mitjanit i el diumenge, si arribava el cas. El de Sant Julià, en fi, es trobava a l’edific que avui comparteixen Comú i ministeri d’Educació, que no per casualitat es diu com es diu.

La càrrega era la mesura a la capital. La més generalitzada era la punyera –que era també el nom del recipient de fusta–, que equivalia a 1,5 quilos de blat. El moliner acostumava a cobrar una punyera per saca, que podia pesar cap a 60 quilos. La punyera, atenció, podia ser rasa o curulla. I també existia la mitja punyera. Naturalment, la picaresca era un risc, així que cada client –si podia– portava la seva punyera de casa. Per si de cas.

Tot un món per descobrir, ja ho veuen, i quasi no hem parlat del fascinant lèxic moliner: la tremuja i la filoseta, el coroner de la pedra i l’arbre, el rodet, el clop, el canalet i el millor de tots, el caco, caca o carcava. Pons ho explicarà dissabte. I també per què el Prat de la Mola escaldenc, que és d’on sortirà l’expedició, es diu precisament així.

Andorra
Arxiu Nacional
molins fariners
molí
blat
Francina Pons
itinerari
Patrimoni
La teva puntuació: 4. Número de vots: 394
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic