Diari digital d'Andorra Bondia
Villella, atenció a l’outfit, el juliol del 1995, amb Jimmy Scott, David Gilmore i els respectius corbatins.
Villella, atenció a l’outfit, el juliol del 1995, amb Jimmy Scott, David Gilmore i els respectius corbatins.

Quan ens vam posar hysteriks


Escrit per: 
A. L. / Foto: Arxiu O. Vilella

El quintet més funk del pais celebra el primer quart de segle amb el directe de Santa Cecília amb l’ONCA i Vilella n’evoca la prehistòria.

Va ser efectivament a l’Àngel Blau, en la presentació del Festival de jazz del 1995. Devia ser al maig, intenta recordar Oriol Vilella. Els mesos anteriors, i juntament amb Òscar Llauradó a la guitarra i Lluís Cartes a les percussions, havien acompanyat la big band que Jordi Roure intentava aixecar amb els seus alumnes de l’Institut de Música: “Per això ens van demanar que toquéssim a la presentació del Festival de jazz d’aquell any. Primer, amb la big band, i quan va acabar l’acte, ens vam quedar l’Óscar, el Lluís i jo a l’escenari i se’ns va afegir el Jan [Cartes], als teclats. Vam improvisar una estia i d’aquí que ens proposessin d’actuar al cartell del festival, com a teloners de Jimmy Scott. Et pots imaginar la il·lusió que ens va fer, perquè no era gens habitual, a l’època, que una banda local hi toqués. Atenció al repertori: temes propis, que pots comptar, i versions d’acid jazz, que és el que escoltàvem aleshores”.

Així que es van plantar a la vela del Parnal els dos Cartes, Llauradó i Vilella. Es feien dir Escaldes Fusió, i allò va ser l’embrió del que vindria després: primer, La Profunda Hysteria, i a partir del març del 1996, amb la baixa de Jan Cartes i la incorporació definitiva de Roger Casamajor, que havia anat apareixent i desapareixent, ja tenim Hysteriofunk. El debut oficial va ser aquell març a la Fira del disc del col·leccionista que a l’època organitzava Jordi Tardà a Girona: els va fer un forat al carrer de l’Argenteria. La cinquena i última peça, Cesc Vilarrubias, s’hi afegiria al cap d’uns mesos. 

Aquesta és grosso modo la gènesi de la banda. Amb una prehistòria que, com tantes altres bandes de l’univers, arrenca a les aules del col·legi. Del Sant Ermengol, on Vilella i Lluís Cartes ja s’havien olorat als 14 anys, i on van coincidir amb Casamajor. Uns i altres es van anar combinant després en formacions més o menys efímeres com Broncobilly’s i Ars Erotica, atenció als noms. I així fins que els camins van confluir definitivament a Hysteriofunk. 

Doncs bé, de tot això fa un quart de segle i sis discos. Per celebrar aquest raríssim matrimoni de llarga durada –sempre diuen que el secret de tot plegat és el molt saludable art del linving apart together, és a dir fer vides artístiques separades, i reunir-se només quan el cos els ho demana i la vida, la feina i la família els ho permet– van enrolar la Jonca, van triar set temes, set, el van dipositar en mans d’Albert Gumí perquè els posés el toc simfònic, i al novembre es van plantar a l’Auditori Nacional. El resultat es titula Jonca Hysteriofunk i es posarà a la venda el 21 de juny. Per anar obrint boca, des d’avui mateix ja es pot descarregar el primer single, Lee Marvin, i el segon, Je suis la merde, arribarà el 14 de juny. El playlist el completen  El peculiar periple d’Enric Sargatal, Suïssa, Fase pastoral, Super-Hysteriofunk i Els de Berta.

 

Calia, aquesta incursió simfònica? “En el nostre cap ja sonaven així, amb aquest punt melòdic, ens imaginàvem que hi posàvem uns violins per aquí, un violoncel per allà. Tocar amb orquestra? Són coses que molt probablement tots els grups han somiat alguna vegada, i nosaltres hem pogut fer-ho realitat. El resultat és molt coherent amb el que els temes pretenien ser, i tot plegat agafa una altra volada. Grandiloqüent? Una mica, sí. Però una vegada a la vida és molt recomanable”.

Hauran d’esperar al 21 de juny. Amb la torna del 6 de juliol al Prat del Roure escaldenc, en la clausura del renascut festival de jazz i en el que no deixa de ser una elegant i molt hysterika manera de tancar el cercle que van començar a traçar el 1995. I després? Hi ha un altre disc entre cella  cella. Amb veu, la de Red Pèrill, per primera vegada a la vida. O segona, si comptem que a Arnes s’hi van estrenar –recordin All the Little Pretty Horses. Més funk, més disco i més ballable, en la línia dels francesos Daft Punk i els australians Parcels: “Estem en un boníssim moment, després de la gira dels 25 anys, i només falta quadrar les agendes. Ho aconseguirem perquè ens en morim de ganes”.

Hysteriofunk

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte