Ple absolut als cine Illa a l’estrena de ‘Dones de les Escaldes’, on una trentena de veïnes evoquen la vida a la parròquia als anys 40 i 50.

Un dia una vaca va entrar a la casa de Modesto, el ferrer, i la Carmeta que estava al pis, anava dient: ‘Traieu-me això d’aquí que em pujarà l’escala’. I la va haver de treure capiculada perquè no la podien girar”. Ho explica Montserrat Palmitjavila, una de les trenta escaldenques nascudes a la parròquia que protagonitzen Dones de les Escaldes, el documental produït pel Comú, oportunament estrenat avui i que ha deixat petita la sala 1 dels cines Illa Carlemany. La gran: 350 butaques. No s’hi amoïnin, perquè diumenge, segon i últim passi, de moment (12 hores).

L’anècdota que explica la Montserrat, en fi, va tenir lloc al carrer Estret, que molt probablement les noves generacions no serien capaces d’ubicar al mapa: avui es diu mossèn Guillem Adellach, i com recorden Conxita i Angelina Lanao, “no hi passaven cotxes, però sí tot el bestiar que pujava cap al Madriu: ramats de corders, de vaques i de cavalls”. Era el carrer dels ferrers –el Modesto, a qui ja coneixem, i també Lladós i el mateix Lanao– i acabava a cal Fusile, “el cor d’Escaldes”, segons Maria Laborda, que ho sap prou bé perquè hi vivia: “Es pot dir que era una casa molt xafardera, tota plena de finestres i en una situació privilegiada: vèiem la gent que baixava d’Engordany, la que venia d’Andorra, i quan arribava el cotxe de línia, sortíem al balcó amb les noies que venien a aprendre de cosir amb la meva mare, que era modista”. Era una altra Escaldes. Les Escaldes, que en algun moment de mitjans segle XX va perdre l’article i probablement es va convertir en una altra cosa. I Dones de les Escaldes recorda aquell poblet que era més aviat una gran família, on tothom es coneixia –“El poble s’acabava a casa nostra: del garatge Valira en avall tot eren camps perquè, és clar, Escaldes abans era molt cuer”, diu Núria Fonts– i on les nostres protagonistes van néixer i créixer. Memòria de Quilòmetre 0 que expliquen unes dones que no ho van tenir fàcil, com de fet no ho va tenir ningú en aquella Andorra de fa 70, 80 anys: “Abans era esclava, la vida. Ara, no; ara tothom ho té pla. Ara quan ets a casa tens vàter, banyera, de tot. Nosaltres érem feliços, però ho vam passar malament”, diu Carme Lladós. Un Escaldes on eren felices amb ben poca cosa –“la iaia ens acompanyava a tota la canalleta del barri al toll dels Dos Valires. Pots pensar com nedàvem, perquè l’aigua estava gelada. Més amunt, sota Caldea, hi havia un altre toll, el toll de l’Olla. No sé si existeix encara”, evoca Montserrat Altimir– i on passaven coses avui inimaginables: “Vivíem en un pis sobre la peixateria que donava al cementiri i que era d’una dona que li deien la Manca. Quan la meva mare estenia la roba i li queia una peça al cementiri, ja no l’anava a recollir. Li feia por!”, recorda Maria Zamora.

L’escola ocupa un lloc destacat en la memòria d’aquestes dones que van protagonitzar sovint en segon pla el boom comercial dels anys 50 i 60. Més que l’escola, l’estudi. N’hi havia tres: l’espanyol, només per a nens; les monges, només per a nenes, i el francès, l’únic que era mixt. I els records són en aquest punt agredolços: “Hi havia la madre Benedicta, que era de Burgos, estupenda. I la superiora, que un dia va dir: ‘Aquesta nena penso que li podríem ensenyar de teneduría’...” No és ben bé com ho recorda Blandina Ricart: “La monja que s’ocupava dels petits no ens va donar ni un full de paper, ni ens va ensenyar de llegir. La mare se’n va donar compte, em va treure i em va portar a l’escola francesa”. No li va caldre anar gaire lluny: estava al pis de sobre, amb madame Moliné –una altra de les entrevistades–, madame Pi i madame Aparicio. I no ens descuidem del director, monsieur Aleix, “que com et descuidessis et fumia cada cop de regla que anaves bé”, diu Roser Zanuy, i que potser per compensar, els ensenyava català d’estranquis.

Era una altra Escaldes, com era també una altra Andorra, que veiem amb els ulls  de les nenes, les noies i les dones que van ser i que són les protagonistes del documental. Que van haver de suar fins a aconseguir la plena igualtat –recordin que no van poder votar fins al 1970, i que fins al 1973 no podien ser conselleres– i la prosperitat i la llibertat en què vivim són un invent recentíssim: i això, com insistia avui la cònsol, Rosa Gili, les noves generacions ho han de tenir sempre present. Exercicis com Dones de les Escaldes ens ajuden a no oblidar d’on venim.