Quan érem un país de paraires

L’Arxiu publica els estatuts de la Confraria de teixidors, constituïda el febrer del 1604 a Escaldes.

“Primo fonch ordenat que, deu dies abans de la festa de Sant Pere Màrtir, los perayres y teixidors de les Valls d’Andorra puguen aplegar consell en lo loch a ells ben vist y a aquell puguen elegir dos pròmens del dit consell per sobrepossats per regir y governar lo any vinent”. Així arrenca la part dispositiva dels estatuts de la confraria de paraires, atorgats pel bisbe Andreu Capella el 13 de febrer del 1604 –la setmana que ve farà 406 anys– i que regula l’organització i funcionament d’una institució “única en el seu gènere dins del territori andorrà”. Ho deia el pare Cebrià Baraut el 1979, quan el va transcriure als Quaderns d’Estudis Andorrans, i si en tornem a parlar avui i aquí és perquè l’Arxiu el publica sencer a la Peça del mes.

Com veuran de seguida, és una mina d’informació. D’entrada, el detall gens anecdòtic que la confraria es va constituir a la capella de sant Pere Màrtir i sant Ivo de l’església de Santa Maria d’Escaldes, i no a la parroquial d’Andorra la Vella. Per què? Al llibre de comptes del 1767 hi figuren setze confrares escaldencs, deu, d’Engordany, deu més de Sant Julià, vuit, de la capital, i un a la Massana. Els “sobrepossats” tenien un mandat anual, dirimien els conflictes entre els socis, cobraven les contribucions –“trenta dies abans de la festa del gloriós Sant Pere Màrtir”–, comprovaven cada mes els pesos i mesures de les botigues que venien roba, vetllaven perquè es fabriqués segons els estàndards de qualitat que establia la confraria i marcaven uns preus màxims. Els infractors s’arriscaven a penes que anaven des de la multa fins a l’expulsió del gremi –poca broma, perquè només els confrares podien “treballar en les valls d’Andorra en l’ofici de cardador tant de lli com de llana”– a la destrucció del producte falsificat a la plaça del poble.

La matèria primera era la llana, el lli i el cànem, que es filava, emborrava, perxava, cardava, amolinava, baixava, teixia i finalment adobava perquè en sortís una sorprenent panòplia de gènere: draps però també tela, prima, borràs, escapolons, cordellats, sargil, cadins, tovalloles, alforges, flassades i calçats. Atenció a l’estricta jerarquia en què es dividien els confrares: caps de casa, amos, menestrals, fadrins, aprenents i mossos. Cadascun podia fer un determinat tipus de roba, i només aquest. Es tractava de mantenir el prestigi del gremi i la qualitat del producte per competir amb les importacions, diu Baraut. La confraria exercia també com a caixa de socors mutus, en cas de malaltia o defunció d’un dels socis, que a canvi, havien de pagar la quota anual i assistir a Missa per la festa dels patrons. I vigilava finalment per la integritat moral de la institució: hi tenia expressament prohibit l’ingrés “algú que gosse jurar ni blasphemar de nostre senyor Déu Jesuchrist ni de la humil Verge Maria”. Amén.