Quan es fado parla menorquí

Fantàstica, Rita Barber. Es poden emprar més paraules, oferir-ne arguments, però el resultat desembocarà en la mateixa idea: la menorquina va oferir un concert vibrant dissabte al vespre a la sala de la Immaculada (que amenaçava de quedar-se petita per l’afluència de públic), en el marc del festival Interfado de les terres de Lleida, onzena edició i tercer any que es deixa caure per la Seu d’Urgell. 

La menorquina canta Garça perdida com si el fado li corrés per les venes, canta La gavina perquè li corre per les venes, igual que els poetes de casa seva. O, millor que cantar, interpreta: s’hi nota el seu vessant d’actriu (d’actriu que ha passejat per molts musicals, per cert). I en les seves interpretacions es fa palès el diàleg entre la música d’arrel, la que corre per les venes de cada poble, encara que la separin mars i continents. Així desgranava temes tradicionals, temes dels àlbums De mar amar i Pardals al cap, acompanyada per guitarra portuguesa i violí de Raúl Sánchez Zorzo i la viola i la guitarra espanyola de Carlos Ramos. Cantava i es barallava amb el faristol rebel (i amb una sonoritat que per moments no acabava de fer-li justícia), explicava llegendes i acabava amb un tema illenc, Escolta es vent, que deixava la concurrència emocionada. Potser per això, potser per timidesa, no van gosar demanar uns bisos que haurien acabat d’arrodonir  un concert molt gaudit.