El cicle ‘La cultura no s’atura’ reivindica el paper de Rosa Mari Sorribes en l’obra del seu marit, el  guionista i director Jordi Gigó.

Diu que era l’últim dia de rodatge. Millor dit, l’última nit. Havien aixecat al costat del cementiri de Cerdanyola un pseudocementiri amb tombes d’atrezzo, i es poden imaginar la luminària que feien els focus. Però era la vigília de Tots Sants, i els veïns de la localitat tenien la mosca rere l’orella. Així que van acabar avisant la guàrdia civil perquè aturés aquell espectacle. Pensin que estem parlant del 1976, que és quan es va rodar La perversa caricia de Satán, el segon llargmetratge escrit i dirigit per Jordi Gigó, que ahir es va projectar al Centre de Congressos de la capital en l’homenatge que –ja era hora– se li tributava a la periodista Rosa Mari Sorribes, esposa i mà dreta de Gigó, i figura a l’ombra de tota la seva obra cinematogràfica. “Hi feia tots els papers de l’auca: l’ajudava amb els guions, buscava diners, pagava els prveïdors i si calia, feia de figurant. De tot, perquè creia en ell i en el seu talent, i estic convençuda que hauria arribat molt lluny si no se n’hagués anat tan aviat”, deia ahir Sorribes en la prèvia del passi.

El cert és que la mort prematura de Gigó (Casablanca, 1945-Andorra, 1991), ens va privar de conèixer-ne els límits. La seva trajectòria es resumeix en tres llargs, La perversa caricia de Satán (1976), Porno Girls (1977) i El espectro de Justine (1986);  dos documentals, Ordino, una altra història (1982) i Cusachs, intimitats d’una escultura (1983); i un grapat de guions que es van quedar al calaix i dels quals Sorribes destaca Fes memòria, Bel, que evoca a partir del Bel del títol els Fets d’Octubre del 1934, la insurrecció que va acabar amb Macià proclamant des del balcó de la Generalitat l’Estat Català dintre de la República Federal Espanyola. L’aventura, segur que ho recorden, es va allargar sis dies, que és molt més que els vuit segons de la independència de Puigdemont, però aquesta és una altra història. 

Tornem a La perversa caricia de Satán, l’opera prima del tàndem Gigó/Sorribes. Una pel·lícula de gènere, pura sèrie B, diu Hèctor Mas, aquí amb el barret de crític, protagonitzada per Sílvia Solar, María Silva, Evelyne Scott, Olivier Mathot i José Nieto, que combina el terror més gore (zombis, possessions, telequinesi) amb un erotisme descarat, pensin que estem als inicis del destape, i nus integrals que a l’època pretenien ser provocadors i que avui ens semblen pura innocència. El cas és que no va passar la censura i es va haver de muntar una versió soft per estrenar-la als cines espanyols. A l’estranger, en fi, es va retitular amb un sonor Devils’s Kiss. Rodada entre Barcelona i Cerdanyola, constitueix la primera pel·lícula andorrana filmada amb estàndards professionals: “El guió potser grinyola en algun moment, però la posada en escena és més que digna i amb el temps s’ha convertit en una cinta de culte entre els amants del gènere, que n’hi ha uns quants.”

Pioner de la ficció andorrana

 A La perversa caricia de Satán li va seguir un any després Porno Girls, que era el que augura el títol: rodada en 35 mil·límetres al casino de l’Aliança del Poble Nou, la va firmar amb el pseudòniom de George Lewis i va tenir una discreta carrera comercial. Contra pronòstic, a la primera meitat dels anys 80 i gràcies al boom del VHS va viure una segona joventut, fins al punt que se’n va fer un nou muntatge i es va repartir el metratge en dues cintes, Amores profundos i Trampa para una Call-Girl.

Però la bona de veritat, opina Sorribes, es El espectro de Justine, el tercer i últim llarg de Gigó, amb un elenc més que prometedor (Toni Isbert, María Elias, Mercè Fillola) i que es va arribar  a projectar a Canes, diu. És l’única on figura als crèdits com a guionista, al costat de Gigó, naturalment. Es va rodar principalment a Andorra, i prefigurava el que el director havia somiat tota la vida: convertir els nostres paisatges en un plató de cine. Òbviament, no ho va aconseguir. Com hauran intuït pel títol, es tracta d’una revisió de la novel·la eròtica del marquès de Sade, el diví, amb una Justine que desperta en ple segle XX i casualment a Andorra. N’existeix una còpia en vídeo, segons l’IMDb, però la millor notícia és que Sorribes va conservar-ne una vintena de caixes amb els retalls que es van acabar de descartar en el muntatge final, i que tot aquest material es troba ara en possessió de la historiadora Andrea Sánchez, que ha estudiat el paper de Sorribes en la filmografia de Gigó. L’objectiu és digitalitzar-lo i restaurar-lo. Veurem si és possible, perquè sense ajuts difícilment se’n sortirà.

Val a dir que després de Porno Girls la carrera de Gigó es va decantar obertament cap a l’erotisme de consum, mig centenar de pel·liculetes en 8 mil·límetres en associació amb la productora italiana For-Films i títol estraosfèric com ara Sheriff: ¡arriba las faldas!, que li van permetre viure de l’ofici que l’apassionava. N’estava satisfet? “Un arquitetce sempre somia a projectar un Louvre, això és una obvietat, però en aquella  època hi havia una gran demanda d’aquest tipus de cine, i és el que vam fer. El que em dol, però, és que no va tenir temps de fer el que hauria pogut fer”.