Chica exhuma a l’últim número de la revista ‘Ex libris’ els primers intents d’acció exterior del Consell General, el 1925 amb la Societat de Nacions.

Va ser el 28 de juliol  del 1993: Òscar Ribas pronunciava el memorable discurs a la seu de les Nacions Unides a Nova York, el nostre país se’n convertia en l’estat membre número 183 i ingressàvem per fi, per dret propi i amb tots els ets i uts a la primera divisió de les relacions internacional. Però el cert és que l’ONU s’havia creat el 1945 i que entre e l1925 i el 1945 en va existir un primeríssim intent, la Societat de Nacions. No s’han demanat mai com és que vam trigar tant, a ser admesos al concert de les nacions?

Una part de la resposta la trobaran a l’últim número de la revista Ex libris, disponible des d’avui en línia i que sempre ve amb sorpreseta. Una o unes quantes. La d’aquest any és Andorra i la Societat de Nacional (1922-1935), en què l’historiador Pau Chica –en recordaran, segur, la monografia Andorra i la Guerra Civil espanyola, monumental– repassa els infructuosos esforços dels síndics de l’època, assenyaladament Pere Font, per posar un peu a la Societat de Nacions. Un peu sol, atenció, que no els dos, perquè d’entrada havia quedat clar que els microestats no tindrien cadira al club si no era cedint la representació a un Estat membre. 

El peu que hi podien posar wera, diu Chica, a través de l’adhesió als tractats i convecions que emanaven de la Societat de Nacions. I la primera oportunitat va sorgir amb la Segona Convenció internacional de l’opi, consensuada el febrer del 1925 i que pretenia controlar la producció, distribució i consum de dorgues. Amb tota la bona fe, la Societat de Nacions ens va cursar el 9 d’abril una invitació per adherir-nos-hi. Al síndic Font li va faltar temps per contestar que si, i tant, i al novembre es confirmava l’adhesió andorrana.

Semblava que ja ho teníem, i que tot plegat era el començament d’una bona i llarga amistat. Doncs no. Perquè va ser la douce France qui es va posar a buscar-li els treus peus al gat. Immediatament després va començar a posarhi pegues. Les Valls Neutres, al·legava el seu representant, “ne constituent pas à proprement parler un État”. “Només el president francès podia aplicar els acords de la convenció a Andorra i que França se n’erigia en màxim representant politic internacional”, conclou Chica. Els nostres veïns es van sortir amb la seva i l’adhesió va quedar sense efecte. Perquè se’n facin una idea, per a la Societat de Nacions “le territoire d’Andorre ne doit être consideré comme un État independant, mais comme un pays protégé deépourvu de souveraineté extériuere, une simple aprtie des États qui en sont les copseiogneurs: la France d’un cöté, l’espagne (l’Éveque d’Urgell) de l’autre...” Anys més tard, a, 1934, la benemèrita societat insistia a considerar-nos poc més que menors d’edat en l’àmbit internacional, però ara en anglès:  “Andorra is a relic of the feudal System and it as already been decided that it’s is no aprpropiate for the League of Nations to send it conventions for signature. In any case its participation in a League Covention is normally of no interest to anyone”. 

Per això a la convenció contra l’esclavatge, ja ni ens van convidar. Resumint: que vam desparèixer del mapa internacional fins al 1993. Gràcies en bona part als amables eforços de França.