Diari digital d'Andorra Bondia
Les tropes que el 6 de febrer del 1939 es van plantar a la frontera formaven part del 4t Cos d’Exèrcit franquista, comandat pel coronel Muñoz Grandes; la força desplaçada al Runer la manava el capità Aguirre. El contacte es va establir al pont, terra de ningú entre Espanya i França, i les comitives van mantenir una reunió a la borda del Cosp; hi va haver fotos de família amb soldats, gendarmes i el cap de policia.
Les tropes que el 6 de febrer del 1939 es van plantar a la frontera formaven part del 4t Cos d’Exèrcit franquista, comandat pel coronel Muñoz Grandes; la força desplaçada al Runer la manava el capità Aguirre. El contacte es va establir al pont, terra de ningú entre Espanya i França, i les comitives van mantenir una reunió a la borda del Cosp; hi va haver fotos de família amb soldats, gendarmes i el cap de policia.
Les tropes que el 6 de febrer del 1939 es van plantar a la frontera formaven part del 4t Cos d’Exèrcit franquista, comandat pel coronel Muñoz Grandes; la força desplaçada al Runer la manava el capità Aguirre. El contacte es va establir al pont, terra de ningú entre Espanya i França, i les comitives van mantenir una reunió a la borda del Cosp; hi va haver fotos de família amb soldats, gendarmes i el cap de policia.
Les tropes que el 6 de febrer del 1939 es van plantar a la frontera formaven part del 4t Cos d’Exèrcit franquista, comandat pel coronel Muñoz Grandes; la força desplaçada al Runer la manava el capità Aguirre. El contacte es va establir al pont, terra de ningú entre Espanya i França, i les comitives van mantenir una reunió a la borda del Cosp; hi va haver fotos de família amb soldats, gendarmes i el cap de policia.
Les tropes que el 6 de febrer del 1939 es van plantar a la frontera formaven part del 4t Cos d’Exèrcit franquista, comandat pel coronel Muñoz Grandes; la força desplaçada al Runer la manava el capità Aguirre. El contacte es va establir al pont, terra de ningú entre Espanya i França, i les comitives van mantenir una reunió a la borda del Cosp; hi va haver fotos de família amb soldats, gendarmes i el cap de policia.
Les tropes que el 6 de febrer del 1939 es van plantar a la frontera formaven part del 4t Cos d’Exèrcit franquista, comandat pel coronel Muñoz Grandes; la força desplaçada al Runer la manava el capità Aguirre. El contacte es va establir al pont, terra de ningú entre Espanya i França, i les comitives van mantenir una reunió a la borda del Cosp; hi va haver fotos de família amb soldats, gendarmes i el cap de policia.
Les tropes que el 6 de febrer del 1939 es van plantar a la frontera formaven part del 4t Cos d’Exèrcit franquista, comandat pel coronel Muñoz Grandes; la força desplaçada al Runer la manava el capità Aguirre. El contacte es va establir al pont, terra de ningú entre Espanya i França, i les comitives van mantenir una reunió a la borda del Cosp; hi va haver fotos de família amb soldats, gendarmes i el cap de policia.
Les tropes que el 6 de febrer del 1939 es van plantar a la frontera formaven part del 4t Cos d’Exèrcit franquista, comandat pel coronel Muñoz Grandes; la força desplaçada al Runer la manava el capità Aguirre. El contacte es va establir al pont, terra de ningú entre Espanya i França, i les comitives van mantenir una reunió a la borda del Cosp; hi va haver fotos de família amb soldats, gendarmes i el cap de policia.
Les tropes que el 6 de febrer del 1939 es van plantar a la frontera formaven part del 4t Cos d’Exèrcit franquista, comandat pel coronel Muñoz Grandes; la força desplaçada al Runer la manava el capità Aguirre. El contacte es va establir al pont, terra de ningú entre Espanya i França, i les comitives van mantenir una reunió a la borda del Cosp; hi va haver fotos de família amb soldats, gendarmes i el cap de policia.
Les tropes que el 6 de febrer del 1939 es van plantar a la frontera formaven part del 4t Cos d’Exèrcit franquista, comandat pel coronel Muñoz Grandes; la força desplaçada al Runer la manava el capità Aguirre. El contacte es va establir al pont, terra de ningú entre Espanya i França, i les comitives van mantenir una reunió a la borda del Cosp; hi va haver fotos de família amb soldats, gendarmes i el cap de policia.
Les tropes que el 6 de febrer del 1939 es van plantar a la frontera formaven part del 4t Cos d’Exèrcit franquista, comandat pel coronel Muñoz Grandes; la força desplaçada al Runer la manava el capità Aguirre. El contacte es va establir al pont, terra de ningú entre Espanya i França, i les comitives van mantenir una reunió a la borda del Cosp; hi va haver fotos de família amb soldats, gendarmes i el cap de policia.
Les tropes que el 6 de febrer del 1939 es van plantar a la frontera formaven part del 4t Cos d’Exèrcit franquista, comandat pel coronel Muñoz Grandes; la força desplaçada al Runer la manava el capità Aguirre. El contacte es va establir al pont, terra de ningú entre Espanya i França, i les comitives van mantenir una reunió a la borda del Cosp; hi va haver fotos de família amb soldats, gendarmes i el cap de policia.

Quan Franco es va aturar al Runer


Escrit per: 
A. Luengo / Fons Daniela Sirés, Narcís Casal, Vehils i Isabelle Sandy (Arxiu Nacional)

Demà farà 80 anys de l’arribada de les tropes ‘nacionals’ a la frontera, en una trobada històrica amb Baulard.

Un paradís a les portes de l’infern. Aquest és el molt gràfic títol que Isabelle Sandy va posar a la crònica sobre la situació crítica que Andorra va viure els mesos de desembre i gener del 1939, amb la desfeta republicana i l’avanç de les forces franquistes. Sandy l’escriu el 21 de febrer del 1939: feia exactament quinze dies que tropes del 4t Cos d’Exèrcit que comandava l’aleshores coronel Muñoz Grandes –el de la División Azul!– s’havien plantat a la frontera del Runer, on van ser rebuts pels gendarmes del també coronel Baulard.

Demà farà exactament 80 anys d’aquell singular i delicadíssim episodi. Ens n’han arribat testimonis fotogràfics a través dels fons Vehils, Daniela Sirés i Narcís Casal –tots tres conservats a l’Arxiu Nacional– i també de Valentí Claverol. L’autora de Les hommes d’airain era amiga de Baulard i és a ell, protagonista d’excepció, a qui demana per la situació a Andorra en aquells dies convulsos: “Heu contactat amb les tropes nacionals?”, pregunta: “Es van presentar a la frontera al migdia del dilluns, 6 de febrer, i el contacte va ser extremadament cortès. El país està tranquil i feliç. Que Andorra no oblidi el que França ha fet per mantenir-hi la pau aquests últims anys...” Baulard també es felicita d’haver aconseguit desviar cap a Puigcerdà la riuada de soldats i de refugiats republicans que comencen a afluir de forma massiva després de la caiguda d’Organyà, el 27 de gener. Tot i així, assegura que prop d’un miler de militars han entrat a Andorra els últims dies, i que tots han estat redirigits cap al front que han triat. Tots, excepte un centenar d’oficials i carrabiners que prefereixen quedar-se per esperar l’arribada de les tropes franquistes.

Això és tot. No és gaire, però és l’única referència directa sobre la jornada de què disposem. Una jornada que condensa el precari, fragilíssim equilibri que Andorra va haver de mantenir durant la Guerra Civil espanyola i la immediata postguerra. Baulard va rebre al pont sobre el Runer, terra de ningú entre Espanya i Andorra, la comitiva franquista, comandada segons s’ha dit habitualment pel capità Aguirre. Després d’uns primers parlaments in situ, una comitiva aparentment paritària es va dirigir a la borda del Cosp, on devien tenir lloc les converses més sucoses de la jornada. I abans o després hi va haver sessió de fotos de germanor, amb Baulard, alguns dels seus gendarmes –no gaires–, i el cap de la policia, Secundí Tomàs, confraternitzant amb les tropes d’Aguirre. En la sèrie de Claverol es distingeixen clarament dues versions de la mateixa escena: una, mirant cap a Espanya, amb les metralladores muntades; l’altra, cap a Andorra, sense armament semipesant a la vista per no ferir susceptibilitats i en senyal de, diguem-ne, bona voluntat. Glups.

Perill de bombardeig

Perquè segons la historiadora Amparo Soriano, que ha radiografiat aquest fascinant període a Andorra durant la Guerra Civil espanyola, ens va anar d’un pèl: “Franco sempre havia considerat que Andorra era una mena de Gibraltar del Pirineu, i que abans o després se l’acabaria annexionant”. De fet, era només qüestió de temps que s’acabés cobrant els favors que ens havia concedit graciosament durant la guerra: d’una banda, els dos combois d’aliments que el síndic Cairat i sobretot Miquel Mateu –factòtum de Fhasa i cridat a ser el primer alcalde de la Barcelona franquista– havia accedit a enviar des de l’Espanya nacional i travessant, des de Puigcerdà, territori controlat per la República. Però sobretot, el perdó de la central escaldenca, objectiu estratègic de l’aviació franquista: es tractava de tallar el subministrament d’electricitat a Barcelona i al poc que quedava de la indústria bèl·lica de la República. Si Fhasa s’hi avenia, com fins aleshores, bé. Si no, diu Soriano, “Franco havia decidit enviar-hi l’aviació per destruir les instal·lacions, com havia fet amb altres centrals dels Pirineus”. La confiscació de Fhasa decretada el 6 de desembre pel copríncep Lebrun –i a instàncies del ministre De Monzie, que simpatitzava obertament amb els republicans– semblava haver firmat la condemna de mort de la hidroelèctrica, però Lebrun es va fer enrere in extremis i el 18 de desembre va tornar Fhasa.

El perill havia passat, però Franco sempre va pensar que tanta generositat li conferia certs drets sobre Andorra. Per exemple, exigir la retirada dels gendarmes de Baulard. I no només la de Baulard, sinó també l’expulsió dels republicans que s’havien refugiat a Andorra i la de certs andorrans que s’havien significat al costat de la República. La victòria a la Guerra Civil, l’esclat imminent de la II Guerra Mundial i finalment la derrota francesa a mans de Hitler, concretada amb l’armistici del 25 de juny del 1940, jugaven a favor de Franco.

És difícil conèixer el contingut de la conversa que Aguirre i Baulard van mantenir a la borda del Cosp. Però no és impossible especular que un dels punts de l’ordre del dia va ser la possible retirada dels gendarmes. El cert, diu Soriano, és que Baulard no tenia cap intenció de marxar: “L’aventura andorrana li havia permès ascendir en l’escalafó, qualsevol moviment al país necessitava el seu vistiplau i controlava el país”. Potser per això s’hi va quedar encara un any: el 18 de juliol del 1940 el mariscal Pétain rebia l’ultimàtum: o retirava els gendarmes o Franco enviaria tropes. I aquesta vegada no van esperar-se a comprovar si anava o no de farol: a finals de juliol firmava l’ordre de retirada, i el 30 de setembre l’últim gendarme creuava la frontera del Pas.

Per això va anar d’un pèl: si els gendarmes s’haguessin quedat, conclou Soriano, Franco hauria tingut la coartada que buscava per intervenir a Andorra. Amb les tropes desplegades sobre el terreny i França agenollada, qui li hauria impedit que la intervenció derivés en ocupació, i l’ocupació en annexió? Ningú, creu Soriano. Glups.

Andorra
història
Guerra Civil
Runer
80è
aniversari
Soriano
Número de vots: 249
Comentaris: 2

Comentaris

Qui va salvar Andorra fou l'oncle Mateu i per més què es vulgui amagar o renegar d'ell com va fer el dotet traient el seu nom d'Escaldes, fou qui la va salvar i modernitzar. Les reunions al castell de Perelada amb el govern de Franco i el compromís que li donaren les famílies de mantenir la neutralitat.
L’equilibri i neutralitat ens l’han donat, mal els hi pesi als modernets, als radicals, als progres i als bou vinguts, els co-princeps, els 2.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic