Si han desfilat per la sala d'exposicions del Govern al Parc Central i han arreplegat les postals que completen les reproduccions en gran format de Pioners 1884-1954. L’Andorra dels primers fotògrafs, segurament s'hauran fixat en l'estampa d'aquí dalt. Som al 19 de novembre del 1944, i sembla el clàssic grup de viatgers que descarrega les maletes de la baca abans del check in al Valira. Doncs no ben bé: es tracta en realitat del destacament de guàrdies episcopals que el copríncep Iglesias s'havia fet enviar per plantar cara (i marcar múscul) davant dels gendarmes. Perquè De Gaulle se li havia avançat i un centenar de gendarmes sota el comandament del tinent coronel Richard s'havia plantat a les Valls (suposadament) Neutres el dia abans. Era la tercera ocupació francesa, per utilitzar el terme patentat per Antoni Morell, després de les del 1933 i el 1936. I cal dir que ho van fer sense encomanar-se ni a Déu ni al Consell General ni molt menys al copríncep Iglesias, que va reaccionar immediatament.
Tot això ho explica David Mas a Les Valls d'Andorra i el maquis antifranquista, volum pioner –tres decennis enrere ningú no parlava entre nosaltres de passadors, maquis i guerrillers– i cal esperar que el també historiador Pau Chica hi posarà cullerada a Andorra i la II Guerra Mundial, continuació de la monografia que dos cursos enrere va dedicar a la Guerra Civil i que el Consell General publicarà, si tot va bé, entre finals del 2026 i Sant Jordi del 2027.
Va ser una jugada arriscada, la del bisbe Iglesias, però lògica des de la perspectiva espanyola, perquè entre el setembre i l'octubre del 1944 un miler de maquis enrolats a la Tercera Brigada es va infiltrar a Espanya a través del territori andorrà per participar en l'anomenada operació Reconquesta, amb què els antics resistents espanyols ara a l'Agrupación de Guerrilleros pretenien aprofitar la inèrcia de l'Alliberament per ocupar la Vall d'Aran, incitar un aixecament popular i provocar una intervenció aliada per fer caure Franco. No se'n va sortir, és clar, però el trànsit d'homes armats va inquietar lògicament el síndic Cairat, que no es podia permetre el luxe d'incomodar el dictador i va mobilitzar el sometent per fer fora possibles intrusos i fer respectar el toc de queda.
Aquest era l'ambient explosiu el 17 de novembre del 1946, quan els guàrdies civils a les ordres del comandant Rodríguez Cueto, tunejats en guàrdies episcopals pel senzill expedient de canviar les insígnies del cos a la guerra per unes altres amb l'escut d'Andorra i el calze de la Mitra– van arribar a la frontera i es van topar els homes de Richard formant una barrera humana al pont del Runer. Pot semblar un moviment temerari, però era el mal menor, diu Mas, davant del desplegament dels exiliats republicans que s'havien refugiat entre nosaltres i que temien represàlies dels guàrdies episcopals. Richard els va convèncer in extremis, perquè estaven disposats a impedir per la força l'entrada dels espanyols. 
No va caldre, però Cueto va advertir que tornaria al cap de dos dies, i que ell i els seus homes passarien, a les bones o a les dolentes. I efectivament, van tornar, amb el reforç Zumosol de dues companyies de l'exèrcit franquista. Richard, que ja havia salvat l'honor, li va franquejar el pas i el centenar de guàrdies de Cueto es van instal·lar el 19 de novembre al Valira. És el moment que Josep Alsina va captar en aquesta estupenda sèrie amb tot l'aspecte de ser robada. S'hi van quedar fins al 10 d'abril del 1945. Els francesos s'ho van fer allargar una mica més i no van marxar fins a l'estiu.
Pel que fa al maquis i a la invasió de l'Aran, sosté Mas que van respectar l'statu quo andosí i que no van obrir-hi cap base ni campament. Com a molt, un dipòsit d'armes a certa borda del Madriu, on van ocultar 300 metralletes, 400 pistoles i una quantitat indeterminada d'explosiu plàstic. Que tampoc és tan poca cosa, la veritat.