Imagini vostè que és una senyora més o menys estupenda, perfectament conscient del seu encant i que durant els anys daurats no ha dubtat a utilitzar-lo per casar-se (i deixar el marit quan ja no el va necessitar) i cultivar una cort d'admiradors que venen corrent quan vostè, senyora estupenda, xiula. Imagini també que un dia, posem que a la mitjana edat –frega els 50– pateix una molesta i inoportuna malaltia –erisipela, per concretar– que li desfigura prou el rostre com perquè comenci a passar desapercebuda allà on fins aleshores havia exercit de reina només fent acte de presència. I que comença a veure-li la cara a la soledat que li espera els anys que vindran.

Doncs aquest és grosso modo l'argument de El señor Skeffington, la novetat de juny de Trotalibros. Dit així probablement no els soni de res, perquè ja saben que el meu amic Jan només publica rareses, com més oblidades millor. Però si els dic Elizabeth von Armin (1866-1941) probablement la cosa canvia: El señor Skeffington és el quart títol que en publica, després de Expiación, Vera i Todos los perros de mi vida, l'autobiografia més excèntrica que es poden imaginar. Tant, que l'autora s'hi retrata a través dels quissos que li han amenitzat l'existència –una vintena, mare meva– perquè, diu, "els gossos estimen amb totes les seves forces, sense la més mínima vacil·lació, fins a l'últim alè, i així és com jo vull ser estimada". No se'n va sortir, s'ho poden imaginar, i ho certifiquen dos matrimonis  infeliços.

El senyor Skeffington del títol és el marit –de Fanny, no d'Elizabeth– amb qui es va casar més per conveniència que per amor i a qui va acabar abandonant. Quan és ella l'abandonada –per la bellesa, per l'encant, per la joventut– recorre als antics amants al darrere d'unes engrunes d'admiració, i resulta que l'únic que respon és el pobre Skeffington. I és amb ell amb qui viu una epifania de tardor: que un bon afecte de maduresa és més sincer i més resilient –quines ganes tenia d'utilitzar per fi aquesta paraula, la  pròxima serà sinergia– que qualsevol aventura de joventut, com sabien perfectament els romans amb la seva afectio maritalis. Amb la paradoxa adherida: que Fanny només arriba a estimar quan deixa enrere la bellesa amb què arrasava.
Així que El señor Skeffington s'inscriu en aquesta mena de subgènere: La senyora Dalloway, de Virgina Woolf; El despertar, de Kate Chopin; La pianista, d'Elfriede Jelianek, i anar fent. Hi podríem afegir la marquesa de Merteuil en la versió de Glenn Close, quan s'adona (massa tard) que el que senten madame de Tourvel i el vescomte de Valmont és una cosa anomenada amor. Recordin el gest quan es treu totes les potingues de la cara i es queda sola davant del mirall. 

Com diu l'editor, "una sàtira brillant i mordaç sobre la vanitat femenina i l'obsessió per la joventut eterna, que explora la tirania del temps i la vulnerabilitat de qui ho ha apostat tot a les aparences, i que aborda amb ironia afiladíssima el declivi, el perdó i la recerca d'un refugi espiritual quan el món que coneixíem ens dona l'esquena". Fan venir ganes llegir-lo, oi? Doncs ja és a les llibreries.