Quan la música entrava pels ulls

El CAEE escaldenc exposa tres centenars de portades de la col·lecció Chambao, amb incunables com ara el plàtan de Warhol.

“Peel Slowly and See”. Aquestes són les instruccions que acompanyen The Velvet Underground and Nico, el primer àlbum de la banda de Lou Reed i John Cage. Som al 1967 i la caràtula del disc s’ha convertit merescudament en una icona de la història de la música. La va concebre (i parir) ni més ni menys que Andy Warhol, i l’ocurrència és tan òbvia com eficaç: un plàtan al mig de la portada, reglamentàriament serigrafiat, que Warhol va recobrir amb una cel·lofana que es podia retirar, com qui pela la fruita, deixant a la vista la polpa d’un sospitós color carn.

Bé, això passa en la primeríssima edició del disc, que és naturalment la que es pot contemplar (però no pelar) junt amb els altres tres centenars de portades d’Art en vinil, fins al 29 de setembre al CAEE escaldenc. Les edicions següents del disc ja no van ser tan estupendes, i el plàtan de Warhol (!) ja no es podia pelar per menjar-ne la fruita. Ves. Estava tan satisfet amb l’ocurrència aquesta de la interactivitat que el 1971 va repetir concepte, ara amb els Rolling Stones i amb el novè disc de Mick Jagger i companyia, Sticky Fingers. De nou aquí preval la simplicitat i un esperit suposadament provocador: primeríssim pla d’uns texans ajustadíssims que mostren (més que oculten) el paquet del seu usuari, diuen els rumors que el de Jagger en persona, qui ho sap. La gràcia, potser ho han intuït, és que així com el plàtan de la Velvet es podia pelar, la cremallera Sticky Fingers es pot baixar. Raaas. 

Són tan sols dues de les tres-centes portades d’Art en vinil, sensacional excursió amb regust retro per la història de la música, el disseny i l’art entre –posem-hi– finals dels anys 40 i mitjans dels 80, quan el cedè arracona el plàstic. El que era impossible de preveure era que tres decennis després el vinil ressuscitaria, reconvertit en objecte cool (i de culte). Però aquesta és una altra història.

El més curiós de tot és que fins als anys 40 no hi va haver el que avui entenem pròpiament com a portades. Fins aleshores eren simples sobres per resguardar el disc, i va haver de ser un tal Alex Steinweiss qui convencés la discogràfica Columbia d’il·lustrar la bossa amb el nom de l’intèrpret i algun element gràfic que captés l’atenció de l’hipotètic comprador. Era tan evident que a part de dissenyadors i il·lustradors també van incursionar com a portadistes patums com ara Picasso –no s’ho creuran, però seva és la caràtula de l’Anduriña de Juan y Junior (1968), Miró (Cançons de la roda del temps, en què Raimon adaptava Espriu: era el 1966) i Dalí (Poemas de García Lorca y Góngora, Paco Ibáñez, 1964).

Al CAEE hi ha lloc per al flamenc, amb monstres del gènere com José Meneses i La palabra, il·lustrat per Manolo Galván, i per a Camarón (Potro de rabia y miel, amb Miquel Barceló en funcions de portadista). També per a la Nova Cançó (Llach i Campanades a mort, portada de Matias Quetglas; Serrat i Cada loco con su tema, de Manuel Anoro). Per a David Bowie i Keith Haring (Without You), Blur i Banksy (Think Tank), els Beatles de Sgt Peppers i Yellow Submarine, els Pistols de Never Mind the Bollocks, Supertramp (Breakfast in America), Nirvana (Nevermore), The Clash (London Calling) i un suculent colofó consagrat a la Movida i rodalies, en què el comissari, Antonio Lafuente, va tenir cert paper, i que al CAEE compareix amb portades mítiques de Mecano, La Unión, Orquesta Mondragón, Martirio, Gabinete Caligari i Alaska & Dinarama.

En fi, que per als majors de 40, un festival, un àpat pantagruèlic que retrotrau com la magdalena proustiana a uns altres temps. I per als menors, un viatge de descoberta que els deixarà, per poca sensibilitat que tinguin,  de pedra. Passin pel CAEE i ens ho diuen.